BRIDGERTON I EL 8M

Ja fa dies que vaig acabar la sèrie Bridgerton. La definiria com un llibre de la Jane Austen però on hi passen més coses i molt més divertides.

Almenys hi ha més sexe i les protagonistes no estan tota l’estona cosint, esperant visites de conveniència. Sincerament m’ho vaig passar molt bé, mirant-la, perquè amb la que està caient, veure històries que entretinguin i que et deixin l’encefalograma pla també va bé, de tant en tant. Contraresta tanta onada pandèmica de mort i destrucció. Però relacionar Bridgerton amb el 8M pot semblar un sacrilegi tot i que crec que van de la mà. Només fa dos cents anys que les dones encara eren una mera transacció econòmica, les casaven per segellar fortunes entre famílies benestants. Com a màxim les ensenyaven a llegir i a escriure i a tocar el piano forte, però les mantenien en la ignorància absoluta tractant-les com a bestiar. De fet, hi ha un capítol on un home gran demana a la senyoreta amb qui es vol casar que li ensenyi les dents, com si fos una euga. I aquestes eren les riques, imagineu-vos les que no eren tan afortunades. De fet, el Duc de Hastings, que és un home extremadament bell, exòtic i esplendorós, es beneficia d’aquesta ignorància extrema (sobretot la sexual), per enredar la Daphne i justificar els seus traumes.

Així doncs en Bridgerton hi he trobat una al·legoria al que reivindiquem el 8 de Març, que ja n’hi prou!

#TimesUp

Sempre ens venen amb el rotllo que si callem, si no exigim un accés al coneixement i a una remuneració igualitària, serem recompensades amb un Duc de Hastings genèric, una acceptació social que ens evitarà la foguera. Sobretot, la nostra submissió ens salvarà d’una condemna de cadena perpètua no revisable de solitud més pròpia d’una leprosa.

Però sabeu què? Que la cura per la lepra la va descobrir una dona, l’Alice Augusta Ball, i que si ho va fer va ser gràcies a poder-se llicenciar en Química Farmacèutica a principis del segle XX, tot i ser dona i afro-americana. Pensem per un moment la de problemes que tindríem solucionats si les dones haguéssim tingut igualtat des del minut 1!

Tal com va dir Albert Camús: “jo em rebel·lo, per tant, existeixo”.

I la Maria Mercè Marçal va anar més enllà:

“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.”

Cada dia és 8M i per tant, cada dia ens hem de revoltar per recordar-los que existim. Hem de fer honor als esforços dels que ho van donar tot (tant dones com homes) perquè nosaltres avui tinguem més drets que la generació anterior. Malauradament, encara hi ha molta feina per fer. La lluita continua, sobretot per les que vindran.

EL DIA DE LA DONA I LA NENA EN LA CIÈNCIA O “AGUANTA’M EL CUBATA”

Aquests dies, degut a la proximitat de l’11 de Febrer, que és el dia internacional de la dona i la nena en la ciència, he vist moltes publicacions que volien evidenciar que les nenes poden i han de tenir referents científiques.  A més, han engegat la campanya de #nomorematildas per visualitzar la manca d’escrúpols de molts científics d’apropiar-se de descobriments fets per dones.

Quins referents femenines teníem a la carrera de Bioquímica? Cap ni una, tot era un camp de naps. Ningú durant la carrera ens va explicar que fou la Rosalind Franklin qui va fer la part crucial de la feinada per descobrir l’estructura de l’ADN, només sentíem parlar de Watson i Crick, com si fossin uns “fuckers” tota l’estona. Tampoc ens van explicar mai que una mica més i la Marie Curie no rep el seu primer Nobel de Física juntament amb el seu marit i Becquerel, perquè els de l’acadèmia van ometre totalment la contribució d’aquesta científica tan excepcional. I el segon Nobel de Química, tot i atorgar-li, no volien que anés a recollir-lo en persona perquè tenia una relació amb un home casat. El que deuria haver de patir aquesta dona deuria ser horrorós. Però malgrat els pesi a molts, és la única persona que ha rebut dos premis Nobel en tota la història, i aquesta persona és una dona. Malauradament hi ha més exemples i campanyes com #nomorematildas ajuden a fer una mica de justícia.

 

 

 

 

 

 

 

 

Així doncs els referents que hem tingut les científiques nascudes els anys 60-70, son aquests, dones excepcionals que es desllomen treballant i que fan avançar la ciència a la velocitat de la llum però que no reben el reconeixement que els pertoca; és més, sovint se’ls vol sostreure l’autoria de la feina i les releguen a simples “cheerleaders”.

Encara me’n recordo el via crucis que va ser al meva tesi doctoral. Després de 4 anys i mig d’experiments de 12 hores diàries, es van produir dades per publicar 4 articles. Vaig marxar de postdoc als Estats Units i el meu director de tesi encara no li havia sortit dels collons d’enviar-los a publicar. La meva directora de tesi i jo ja des de NYC, vam enviar el primer d’amagat, a la revista Stroke, que en aquell temps tenia un índex d’impacte bastant alt en el camp de la isquèmia cerebral. Les revisions foren molt positives i el van acceptar ràpidament. Quan el meu director de tesi se’n va assabentar, primer va armar un xou del quinze perquè li havíem passat per sobre. Després, va ser el primer de fer el fatxenda de l’article amb els seus col·legues i es donava tots els mèrits. Ara la cirereta del pastís fou que va procurar que no sortís la meva foto enlloc en cap dels medis de comunicació que van fer ressò de la descoberta.

No sé què en treuen de la invisibilització de les dones, a part d’alimentar la seva vanitat… El que no entenen és que la vanitat no fa avançar la ciència i al final hi perdem tots, ells inclosos. M’agrada pensar que això està canviant, per acontentar la meva part racional més apocalíptica.

Així doncs, ja veieu, la clau fou vèncer la inseguretat que generaven frases com  “ui vols dir que ho pots fer això?”, “el que dius no té cap sentit” o “crec que aquest experiment que proposes no et sortirà”. A mida que se m’anaven inflant els ovaris com zepelins, em vaig anar llençant a piscines cada vegada amb menys aigua i vaig veure que me’n sortia. I progressivament, vaig anar cultivant l’actitud de “Que no? Ara veuràs, aguanta’m el cubata”. Molts que als anys 90-00 sortíeu a ballar entendreu perfectament aquesta determinació que t’entrava a les nits de dissabte. Era una barreja de frontalització induïda pel Four Roses amb taronja i l’eufòria endorfínica produïda pel ball.

Doncs aquesta actitud valenta, sense haver fet cap glop d’alcohol però amb l’Spotify a tot drap, aplicada a la ciència és molt divertida. Ara si s’aplica a la vida en general, ja és l’hòstia.

I tal com va dir la premi Novel de Medicina i Fisiologia pels seus descobriments sobre l’NGF (factor de creixement nerviós), la gran Rita Levi-Montalcini:                                      “No sóc el cos, sóc la ment”.

HALLOWEEN

Aquest últims dies la gent ha tret la ràbia d’aquest segon confinament (progressiu i encobert) criticant a mort la festa de Halloween.

Què voleu que us digui, a mi Halloween m’agrada. Li vaig agafar estima a Nova York on n’hi vaig celebrar uns quants, més un Halloween al 2001 a Sant Louis, Missouri, i un altre durant un congrés a Nova Orleans, que va ser impressionant.

A finals d’agost les carbasses s’anaven apoderant del paisatge urbà i les entrades de les cases es convertien en cementiris de cartró pedra plens d’esquelets fluorescents i bruixes emplastrades als arbres.

A Central Park, els colors de les fulles anaven virant cap a ocre sense aturador.  Fins i tot un any vam anar a Sleepy Hollow, el poble d’en Washington Irving i el seu malaurat cavaller sense cap.  Tot plegat, les carbasses les espelmes i les teranyines espesses donaven una calidesa a la tardor que la festa de Tots Sants mai m’havia donat. A Girona sempre coincidia amb Fires i Barraques i el dia 1 havíem d’acompanyar la meva àvia i les seves germanes al cementiri a portar flors als morts, tot i la ressaca. Per sort sempre ens en podíem escaquejar a l’últim segon.

Si em donen a triar una festa plena de llum taronja amb nens cridant pel carrer a la caça de dolços o bé la fredor d’un cementiri amb crisantems i tristor, ja em sap greu però Halloween mola més. A els morts que ens hem estimat els hem de recordar cada dia, no només l’1 de novembre.

I no us enganyeu, a qui se li va acudir això que la castanyera era una velleta encantadora? Quines ganes de maquillar l’ètnia del que remena la perola roent i fa paperines de castanyes. Una feina ben digne que ensenya als nens la multiculturalitat del país, coi!

Però Halloween per als newyorkers adults era un festival. Recordo unes festes de disfresses apoteòsiques. N’hi va haver una, a prop de Harlem. Uns amics meus, una parella de Mallorca molt catxonda, van venir disfressats de Conguitos i quan el paio del Deli on van entrar a comprar cervesa, els va veure d’aquella manera els va recomanar amablement que sortissin corrents, sinó volien ferir les sensibilitats afro-americanes. Una altra amiga meva es va disfressar de Caputxeta Adulta amb la caixa d’un consolador a la cistella. Creuant el carrer, li va caure la caixa i una patrulla de policia amb el megàfon a tot drap, cridant-la i senyalant la caixa sobre el pas de zebra, amb el focus. I la última festa, la vam fer a casa de la parella de Mallorca. Es van currar tant la posta en escena que ens servíem la sangria amb un cullerot que era mig braç tallat.

Vam acabar la festa al Beauty Bar, un local al carrer 14 amb la 3a avinguda, per fer les últimes margarites de la nit. Amb nosaltres, també va venir el cullerot i anàvem tocant el cul de tothom amb la mà de plàstic. Cap de nosaltres recorda com va arribar a casa, aquella nit. Només recordo aixecar-me l’endemà amb les pestanyes postisses enganxades al coixí, en comptes de les parpelles. En definitiva, que per mi Halloween tot i ser la festa dels morts, sempre em porta molts bons records de gaudir al màxim i d’aprofitar el moment, que és l’única manera d’honorar els que ja no hi son. I per recordar-ho, procuro cada any buidar una carbassa mentre em cruspeixo uns quants panellets i un grapat de castanyes. Fusionar celebracions té el seu mèrit.

Diari d’un “confitament”: tallar-me els cabells

Em miro al mirall i veig que la tofa de cabells m’ha crescut tant que semblo un xupa xup amb potes, un xampinyó de Txernòbil, una bola de pel d’anarquia irritant.

Miro les xarxes socials i un exèrcit de serrells més rectes que els d’un Clic inunden les pantalles. Sento una necessitat imperiosa de fer servir les tisores, me les trobo a la mà i ja les estic obrint i tancant, amb cara de psicòpata. La part més racional em frena i em fa obrir el You Tube per buscar tutorials. De seguida em surt el blog de la Lupi que des d’un quarto de bany sinistre es va tallant els cabells ella sola. Acaba com el minicap de les Barriguitas quan les decapitàvem. Em ve suor freda. Canvio de vídeo. Em trobo la Teresita, enjoiada com un arbre de nadal i prima com una canyiula. Treballa sobre el cap d’un maniquí empalat i li fot uns viatges que li gira com el de la nena de l’Exorcista. La batejo com la Teresita l’empaladora.  Em mira de reüll i riu perquè sap que quedaré com un gat d’aquells que posaven a l’assecadora a els dibuixos animats. Em ve l’arrencada, la Teresita m’ha picat i em mullo el cap per començar. Per sort meva, les tisores son una merda i tallen tres de cada deu cabells. Les bandes no em queden malament. El drama ve amb el clatell. La dislèxia m’entra en bucle quan intento tallar els flocs reflectits en un mirall enganxat amb cinta aïllant a la porta que em dona la imatge d’un altre mirall. Només d’escriure-ho ja em marejo! Tot i no saber si tallo a la dreta o a l’esquerra em vaig animant. Tallo i tallo i no en tinc prou. Zic zic zic. Plego quan veig la quantitat ingent de cabell que hi ha a terra. I amb l’assecador ve l’hora de la veritat. He quedat com un koala despentinat amb minitofes que surten de les orelles i un clatell més molsut que el d’en Farruquito. Un èxit. Estic per anar de gira amb els Navajita Plateá. Entono amb ràbia el seu “Luces de Bohemia” i li dedico a la mare que va parir la Teresita l’empaladora mentre busco el telèfon de la meva perruquera, per veure quan té previst obrir.

Diari d’un “confitament”

He d’anar al súper. La logística de guerra comença.

Em faig la llista de la compra ordenant-ho tot visualitzant els passadissos de l’establiment, per fer-la ràpida i veloç. Quan tinc la llista feta repasso el meu EPI casolà: guants, hidroalcohol i un buf fet mascareta amb unes gomes gran reserva que tenia a la caixa de cosir. Vés a saber si aguantaran al final del dia perquè estan més donades que les calces de la Pantoja. El buf del Decathlon és a prova de bomba, té quatre capes. L’altre dia el vaig provar després de fer un glop llarg de cervesa i una mica més i em surten els ulls de les òrbites, per la pressió invertida. Això si, és rosa de collons, d’aquell rosa que dóna trempera quan vas a muntanya, però en aquest confinament només sembles la Barbi Pandèmia. Els guants. Hosti, els guants. Com que ja no en queden ni de vinil, ni de nitril ni de fentanil (ho he posat perquè rima però fentanil és un mòrfic) me’n vaig a comprar amb els de rentar plats de tota la vida. Però me n’adono que també son roses. Estic acabada. I quan ja estic a punt d’arrencar el cotxe recordo que tinc les bosses reutilitzables de la compra a dalt. Hòstia! Arribo al súper. Abans de baixar del cotxe em poso la mascareta-buf-rosa-de-collons i les ulleres i en menys de tres segons queden més entelades que els vidres del Black’n’White  una nit de dissabte dels anys 90. No m’hi veig. Me les trec, ja ajuntaré els ulls per enfocar les lletres.  Hi ha un parell de persones esperant per entrar. Quan els demanes torn et contesten “jo” abaixant-se la mascareta. Nooooo! Perill de mort. Ja està, en sis dies kaput. Em poso gel hidroalcohòlic als guants de rentar abans d’agafar el carro. Mmmm, fa bona olor, i m’està començant a agradar. Això és preocupant, encara hauré d’anar a hidroalcohòlics anònims. Entro al súper i dic bon dia perquè estem en una pandèmia però encara no ens hem transformat en zombis mal educats. Agafo primer les verdures i la fruita. Les peso i quan vaig a enganxar les etiquetes dels preus comença el drama. Hi ha una interacció triangular d’etiqueta-bossa compostable-guant rosa de la barbi que és per posar-se a plorar i rebotir les mandarines. Si estiro massa tot es trenca. Després desenvolupo una tècnica intel·ligentíssima: esperar que l’enganxina surti de la màquina per plantar-la sobre la bossa inflada, eliminant així els guants de l’equació. Aixeco els braços com en Rocky Balboa. Però l’alegria s’acaba ràpid.  Passo per davant de la peixateria on hi ha uns calamars que vénen de l’Atlàntic i que han donat més voltes pel món que els reporters de la Lonely Planet.  M’ensorro. Enyoro la llotja amb aquell bé de Déu de peix i de tentacles vius que se t’aferraven als dits. Respiro fondo. Va, aguanta que vindran temps millors.  Miro de reüll els prestatges del paper de wàter i torno a estar eufòrica. N’hi ha! Menys mal! Havia patit dues setmanes seguides racionant els rotlles de deu centímetres en deu centímetres i recorrent sovint a les cares B (si, aquella opció tan perillosa on la cel·lulosa, tot i doblegada, pot esvair-se en qualsevol moment).

A la xarcuteria faig cua. Això ja em trenca l’aire. Hi ha una joveneta que només fa que demanat embotidet talladet finet finet. Té els sants collons de fer-se tallar una llonganissa de mig metre fineta, fineta. Cagum tot! Cal parlar amb diminutius? Crec que els haurien de tancar tots a la presó, els que parlen així, segur que son assassins en sèrie latents. La xarcutera la fulmina amb la mirada a través del protector de plàstic. Mentre rosego claus, apareix una dona aliena a la norma dels 2 metres i se m’acosta massa. Li deixo anar un ronc que semblo en Betsy, el mico caputxí de la pel·lícula Estallido (sí, la de l’Èbola, ja que estem en el tema).

Deixo la zona morta de la xarcuteria i busco l’arsenal imprescindible pels vermuts de confinament. És l’únic bo d’aquesta merda, l’estona del vermut a la terrassa, encara que sigui entre setmana, i que ens toqui el sol. Les patates fregides em surten del carro com si fos una adolescent americana. Olives, escopinyes i que no faltin els cacauets salats fregits amb mel, l’opi del vermutista professional. I ja per acabar passo pels vins. Agafo els de KM0, perquè l’hòstia serà tan grossa que almenys ens agafi piripis  i contribuint a l’economia local. Ja em sé totes les cooperatives vitícoles, la de Garriguella, la de Vilajuïga, la d’Espolla. Vins que em frenen la llengua i em recorden als sopars d’estiu. Per fi ja estic. Vaig a pagar. La noia de la caixa ja no pot més, entre la mampara de plàstic, el protector i la mascareta; rebufa i “suputamadre” li surt subtitulat en groc a l’alçada de la cintura, com a les sèries. Carrego el cotxe amb les bosses, em trec els guants de la Barbi i finalment ja puc fer el que estava esperant des que he entrat al súper. Fregar-me les mans fins als colzes amb el gel hidroalcohòlic. Quin relax! Me l’escampo per la pell pensant en tots els coronavirus que estic matant. Paro perquè m’estic posant tonta. Cinc minuts després d’arrencar el cotxe trobo un control. Senyoreta d’on ve? I jo, amb un somriure eufòric, dic: de comprar. L’agent sospita i em demana el tiquet. Ric perquè no en tinc ni idea d’on és. Li dic que es miri el maleter. Les paraules em surten estranyes de la boca. L’agent no queda convençut i em fa bufar. Pito! Com? Si no he begut res! Merda! Potser el Listerine que he glopejat per no sentir-me el mal alè sota la mascareta? Potser…Potser…Potser…Miro de reüll l’etiqueta del gel hidroalcohòlic i veig Etanol 70%. No s’ho creuen i acabo multada per haver agafat un pedal epidèrmic i sense treure’m el buf-mascareta-rosa-de-collons. Sento l’agent que li diu al seu company: quines penques! Va ben confitada i diu que és de rentar-se les mans.

Platja d’Aro, molt més que el “satisfyer” del Baix Empordà

Platja d’Aro sempre ha tingut mala fama. Massa gent de compres, massa gent a les platges massa gent a la nit. Sí, és cert, els dissabtes i els diumenges Platja d’Aro serveix de “satisfyer” lúdic-comercial pels gironins i la gent d’arreu gràcies al seu horari de municipi turístic i a les seves platges. Però ben mirat, i descartant el consumisme més salvatge, Platja d’Aro és un punt estratègic que ens permet gaudir del seu entorn i del Baix Empordà d’una manera radial i privilegiada.

Posem pel cas que hi arribem un divendres a la tarda, amb el crepuscle tenyint Mas Nou de tocs fluorescents. Podem arribar-nos a la Llotja de Palamós per a comprar quatre escamarlans que encara salten (i pessiguen) o unes gambes, d’aquelles que et fulminen la retina amb la seva vermellor. També podem badar amb la pell calidoscòpica dels calamars o amb la iridescència dels sonsos, més fins que el cabell d’àngel. I si encara hi ha garoines, ja tenim un festival de sabors maridables amb un blanc saborós de la vall de Calonge. Tot plegat ens ho podem menjar a la fresca, amb la marinada esbandint l’estrès de tota la setmana.

L’endemà podem conduir a través dels arrossars de Pals guiats pel Montgrí bel·ligerant. Pel camí, i segons l’època, albirarem alguna cigonya descansant o tot d’orenetes trastocades pel bé de deu de mosquits de l’albada. Arribarem a la platja de l’Estartit i  allà ens podem encarar amb el mar fent surf. No cal anar a Hawaii! Davant les Medes podem cavalcar parets d’aigua aprofitant la mar de fons de nord o les resquícies d’alguna llevantada. Les onades us amararan d’una salabror necessària, i us inocularan un estat nirvanós més propi de l’Ayahuasca.

Si encara us queden forces a la tarda, i amb el sol taronja escolant-se rere els pins, podeu anar a fer una nedada a Cala Rovira, un racó triat per la seva bellesa tant pels romans com pels anxovaires de l’Escala, com a recés estival.  La llum diürna pinta la cala d’uns blaus que encara ni existeixen. I a sota l’aigua, el fons és ple de lloses foradades alternades amb parterres de posidònia.

És per això que al capvespre mabres, sards, oblades, saupes i núvols d’un blau elèctric de castanyoles jovenívoles us embolcallaran de manera temerària.   I us asseguro que aquella nit dormireu plans, amb la calma i el silenci que la gran ciutat és incapaç de proporcionar.

I finalment l’endemà podeu acabar el cap de setmana fent una incursió al meravellós bosc lluminós de les Gavarres. Les sureres i les alzines deixen passar la claror de tal manera que els verds dels arboços inferiors es tornen de jade i les mates de bruc espeterneguen amb les gotes de rosada. Allí, una infinitat de senders, sovint freqüentats per rucs de mirada dolça, ens portaran al bell mig del massís fins arribar al Puig d’Arques. Des del mirador i agafats ben fort a la barana si fa Tramuntana, podem recórrer tota la província amb la mirada, des del Canigó, Ull de Ter, el cap de Creus, les Medes, el cap de Begur i Sant Feliu.  I tot això des del melic del Baix Empordà que és Platja d’Aro.

Fuerteventura

 

 

Fuerte és Mart. Aterres i no hi veus cap arbre, és tot un pedregar de terra vermella i cràters inconnexes. De tant en tant alguna palmera s’intercala en el paisatge. És una illa despullada, exposada als elements més cruels. I aquesta nuesa del magma mil·lenari, d’esperit aspre i punyent, se t’escola ben endins. Les preocupacions peninsulars es dissolen en el malpaís, i els dols diversos queden a sol i serena, a mercè dels bramuls dels alisis i del rugit del mar. La solitud hi és però et mira de lluny, no gosa perseguir-te perquè les marees l’espanten.

Però quan comences la batalla amb les onades veus que estàs envoltada d’éssers com tu, que han decidit sortir de l’òrbita tirànica del que s’espera d’ells,  éssers que els importa ben poc la sal als cabells i que vencen gegants, ja siguin de sal o de sang. Individus que al capdavall, descobreixen que un paisatge erm els transforma, els estripa els quatre draps que encara porten i els vesteix d’escates de coratge.  Amb ells aprens que la calma et salva d’una revolcada eterna, entens que el silenci premia l’espera mar endins, t’adones que pots llegir l’aigua i descobrir-hi versos frapants. I talment com balles amb l’oceà aprens a dansar amb la vida, fotent-hi el mateix valor que hi fots quan sents la remor d’un monstre líquid. I així, lluitant amb força, te n’adones que t’has convertit en una persona d’aigua. I a partir d’aquí, ja no hi ha volta enrere.

Castellano:

Fuerte es Marte. Aterrizas y no ves ningún árbol, es todo un pedregal de tierra roja y cráteres inconexos. De vez en cuando alguna palmera se intercala en el paisaje. Es una isla desnuda, expuesta a los elementos más crueles. Y esta desnudez del magma milenario, de espíritu áspero y punzante, se te filtra cuerpo adentro. Las preocupaciones peninsulares se disuelven en el malpaís, y los duelos diversos quedan a la intemperie, a merced del griterío de los alisios y del rugido del mar. La soledad está, pero te mira de lejos, no se atreve a perseguirte porque las mareas la asustan. Pero cuando empiezas la batalla con las olas ves que estás rodeada de seres como tú, que han decidido salir de la órbita tiránica de lo que se espera de ellos, seres que les importa muy poco la sal en el pelo y que vencen gigantes, ya sean de sal o de sangre. Individuos que después de todo, descubren que un paisaje vacío los transforma, los desgarra de los cuatro paños que todavía llevan y los viste de escamas de coraje. Con ellos aprendes que la calma te salva de un revolcón eterno, entiendes que el silencio premia la espera mar adentro, te das cuenta de que puedes leer el agua y descubrir versos impactantes.

Y tal como bailas con el océano aprendes a danzar con la vida, poniendo el mismo valor que sacudes cuando oyes el estruendo de un monstruo líquido. Y así, luchando con fuerza, te das cuenta de que te has convertido en una persona de agua. Y a partir de aquí, ya no hay vuelta atrás.

 

English:

Fuerte is Mars. You land and you don’t see any trees, it’s all a scree of red earth and unconnected craters. Occasionally a palm tree is thrown in the landscape. It is a bare island, exposed to the cruelest elements. And this nakedness of the millennial magma, with a harsh and sharp spirit, leaks into your body. The peninsular worries dissolve in the malpaís, and your few own grievings are left in the open air, at the mercy of the screaming of the trade winds and the roar of the sea. Loneliness is there, but she looks at you from afar, she doesn’t dare to chase you because the tides scare her. But when you start the battle with the waves you see that you are surrounded by beings like you, who have decided to leave the tyrannical orbit of what is expected of them, beings that care little about salt in their hair and that beat giants, made of salt or blood. Individuals who, after all, discover that an empty landscape transforms them, tears them apart from the cloths they still wear and dresses them with scales of courage. With them you learn that calm saves you from an eternal stir, you understand that silence rewards waiting from offshore, you realize that you can read the water and discover striking verses. And just as you dance with the ocean, you learn to dance with life, being as bold as you are when you hear the roar of a liquid monster. And so, fighting hard, you realize that you have become a person of water. And from here, there is no turning back.

De reines i neurociència: el preu d’un pica-pica

Fa un parell de setmanes vam estar a una reunió de neurocientífics a la ciutat de València, que venia apadrinada per la Sofía.

Diuen que sempre es mostra molt interessada en els temes que s’hi tracten i que fins i tot, una vegada va demanar més info sobre l’ús medicinal (o no) dels cannabinoides. Com a republicana que sóc, que hi fos ella, no és que em generés cap mena d’interès. Entenc que ha de justificar el sou que li paguem entre tots, i que millor així, que no pas anant a corrides de braus en mode celebració. Aquell dia havíem esmorzat molt d’hora, perquè sense el corredor mediterrani havíem agafat un tren a les 8 del matí i havíem passat 3 hores travessant camps de tarongers i fàbriques de ceràmica.  A més, havíem dinat molt poc i el berenar fou fugaç. Per sort ens van dir que aniríem a la recepció de l’ajuntament on teòricament ens esperava barra lliure i un pica-pica exuberant. Però també ens hi esperava la reina. Per seguretat primer ens van tancar en una sala a 30ºC, més d’una hora, i després ens van deixar pujar cap a la recepció. I aleshores vam ser conscients de la trampa que ens havien ordit. Si no passàvem, un per un, a donar la mà a la reina, no podíem accedir als canapès. Imagineu-vos, unes 150 persones famèliques, algunes monàrquiques i encantades de la vida, assajant genuflexions, i altres, republicanes moleculars  buscant escapatòries impossibles al besamans. La cua anava avançant emetent rugits estomacals més propis d’una sabana africana. Així doncs, la hipoglucèmia i els seus guardaespatlles ens van empènyer escales amunt, sense escapatòria possible, davant d’una dona gran amb cara amable amb la mà preparada. A mi, em va envair una incomoditat molt grossa, per la institució que representa i pel ridícul que em susciten les pretensions reials heretades. Què feia? Li negava la salutació a una pobra iaia pels meus principis polítics i armava un xou del quinze, allà davant, amb fotògraf inclòs? O passava ràpid fent més mala cara que el Fary menjant llimones i li donava la mà amb una flaccidesa més digne d’una nit etílica? Vaig fer el segon perquè tenia gana i perquè no hi havia escapatòria. Per sort, els meus meniscos republicans no em van permetre cap mena de flexió irreverent. I un cop passada, em va venir una gran vergonya aliena per ella, per allò tan anacrònic i surrealista que ens havien obligat a fer, en ple segle vint-i-u. No ens havien donat opció. Això de no deixar decidir és un tic tan ibèric que la gent ja ho ha normalitzat de manera escandalosa. Potser, de la família reial, és la que menys antipatia em desperta. És animalista, ha hagut d’aguantar un marit “campetxà” trenca-calces en sèrie, no ha pogut evitar els estralls de la consanguinitat  i ha hagut d’acceptar un gendre del Barça tancat en una presó de dones per mangui. No m’estranya gens que la reina pregunti per l’ús medicinal dels cannabinoides, perquè el seu panorama no s’aguanta ni amb tres calades de tronxo.

En tornar al lab, els estudiants pre-doctorals, que són uns catxondos, se’n van fer creus del meu acte botifler, i em van preparar aquest meme. És un fotomuntatge però malauradament la foto de veritat deu existeir i no crec que jo (no pas la reina) hi faci millor cara.

Llibertat, igualtat i fraternitat, que diuen per les repúbliques reals, perquè per les monarquies parlamentàries, aquestes tres paraules desapareixen fàcilment dels diccionaris .

 

PS: per cert , la part científica va ser molt bona tot i els pocs diners que hi inverteixen.

SARDENYA …

…o el somni sobre un jaç de cartes nàutiques

Dormia sobre un jaç de cartes nàutiques que m’abduïen cada nit per  latituds mediterrànies. Quan agafava el son, bressolada per les onades, m’empenyien cap a un món de berils, paral·lels i coordenades. Nedava per quadrants confusos que em repel·lien tots els rumbs.  I en la llunyania, veia llambregades negres de fars que amagaven pedres tallants com ganivets.  Les ràtzies no donaven treva i aixecaven gegants d’aigua fosca que m’esclafien a sobre. I feia glopades salades que em cremaven l’ànima. I, de tant en tant, les potes d’un calamar gegant intentaven segrestar-me.

Les roques canviaven de forma, s’allunyaven i s’acostaven amb un cinisme quàntic. I al final, exhausta i derrotada, m’enfonsava en el blau tirrè per anar a raure en un llit tou de posidònies. I cada nit el mateix malson, el pas accidentat d’estrets infernals on hi naixia el pitjor de tots els vents, el mestral. Però per sort aquell matí, quelcom m’estirava del jaç d’alguer, cap amunt. Era l’olor densa de cafè que s’escampava pel veler. Per sort, l’aroma em va fer retornar al món dels vius i em va recordar on havíem fondejat a la tarda. Era una badia calmosa davant d’un pedrot al mig del blau. Uns espadats granítics s’alçaven rodons com el llom d’un drac verd de pins i màquia. Al capvespre el sol l’havia encès de carbassa mentre la foscor avançava silenciosa per sobre l’aigua.

Però abans de delir-me amb el xarop cafeínic, me’n vaig anar a nedar per treure’m la mandra. I  mentre el sol s’alçava entre les illes de Tavolara i de Molara i la lluna plena de ferragosto s’extingia rere la punta de Don Diego, jo surava pel medi líquid, recelosa de les clapes fosques, no fos cas que el kraken de les nits realment existís. Però cada vegada que treia el cap per respirar, era Tavolara qui em cridava, amb aquell to de veu de mare que sap el que et convé: _Vine! Vine!

I després d’una navegació breu i plaent, vam tirar l’àncora a les aigües turqueses del reialme més petit del món. Una platja llarga i blanca naixia de la falda dels espadats. I el mar que rossolava fins la sorra s’inventava blaus inexistents amb cada onada. I hi havia tot de gent senzilla gaudint tranquil·lament d’aquell desgavell pels sentits.  Qui no ha volgut tenir una illa on evadir-se de tot? Un regne on viure amb la marinada i renéixer a recés de les galernes? Fou allà on vaig descobrir el meu cel, el lloc on m’agradaria celebrar amb els meus per sempre més la pròpia derrota contra l’entropia. Hermann Melville a Moby Dick diu que els llocs de veritat no hi són mai, en els mapes. Si busqueu Tavolara no la trobareu sobre el paper perquè, en localitzar-la, s’esborra amb un sospir.

Per sort meva, el magnetisme de Tavolara va silenciar el jaç de cartes nàutiques i el son plaent va tornar a fer acte de presència. Fou allò o els patxarans de coberta, amb la millor companyia del món, sota les estrelles de Sardenya.

El perquè d’escriure

Què ens porta a voler  plasmar les nostres idees embastades en forma de novel·la a la recerca d’una versemblança que mai farà content a tothom?

He descobert que hi ha autors mediàtics. Havia sentit el terme però no els havia vist mai en acció de tant a prop; he observat que s’embolcallen d’aires místics i trobadorescs sense cap mena de vergonya. Poden estar 50 minuts tranquil·lament parlant d’ells mateixos amb el pretext de parlar d’un personatge del seu llibre. I això m’ha portat a descobrir l’existència d’una pugna d’egos més pròpia de Joc de Trons que no pas d’un panorama tròfic per al cervell. Hi ha estudis que lloen els efectes de la lectura en la plasticitat sinàptica. Llegir, imaginar, inventar mons poc probables i lluitar per fer-los quotidians. Aquí ja hi trobem una primera col·lisió en la lògica d’ajuntar paraules. Em pregunto si llegir textos on l’ego extrem de l’autor destil·la per les línies té realment un efecte beneficiós per la gimnàstica mental o bé pots acabar tenint un trencament fibril·lar.

Els autors sempre esperem que ens aplaudeixin els textos. Som humans, coi! S’entén perquè escriure no és fàcil, i fer-ho bé encara és més difícil. Requereix un esforç monumental i moltes hores de solitud. És clar que es vol un reconeixement, donar-li sentit al temps perdut vagant per la immensitat creativa. Però aquest delit de reconeixement és una finestra amb els vidres esquerdats que deixa entreveure la fragilitat de l’ego. Malauradament, trencar el vidre amb dues paraules feridores en una frase disfressada de compliment és el que s’estila: “La misèria de l’altre és la meva joia, encara que sigui efímera, que només duri fins que arribi un altre expenedor banal de compliments i em trenquin a mi el vidre.” Són batzegades de misèria on de tant en tant hi ha pics de reconeixement inesperat. En altres casos, poden ser mars de reconeixement injustos i pics efímers de realitat on el nen pregona per un microsegon que el rei va conill. I tot plegat és una llàstima.

S’escriuria o es llegiria molt millor sense aquesta necessitat d’esmicolar els egos aliens, fent l’exercici d’emetre una crítica constructiva. Però de qui? Dels lectors o dels acòlits de l’ofici?  No ho sé, aquest sistema és una mica lemmingnià (paraula inventada en honor al llibre d’en Jordi Dausà!). Molts sembla que perdin el nord i s’aboquin a l’abisme, encara que pretenguin fer el cor fort amb les crítiques.

I veient tal com està el pati, encara em pregunto per què escric… Doncs ben bé, no ho sé. Jo diria que és una necessitat de deixar sortir un reguitzell de paraules que em foten nerviosa, sense cercar incansablement el reconeixement aliè, ans el contrari; sempre que deixo llegir alguna cosa me’n penedeixo al minut, em sento exposada. No m’agrada veure un grapat de desconeguts treure el cap al meu balcó creatiu i que vegin els mons que imagino. M’incomoda. És compartir una intimitat de manera banal. Però d’altra banda, aquests mesos en els que els meus amics han anat llegint-me, he rebut missatges seus a hores intempestives, dient-me que n’estaven gaudint molt.  I només per això, per mi, ja val la pena escriure. Potser si que és un reconeixement encobert, sense voler acceptar que també m’alimenta l’ego. O igual només fa la funció de cola per refermar les esquerdes del vidre que el cobreix.

Potser seria més fàcil si l’autor/a passés a un segon terme. Potser s’haurien de fer més Ferrantes, escriure des de l’anonimat per evitar influenciar en l’efecte de la història que vols explicar. El sol fet de llegir la bio de l’escriptor/a a la contraportada ja genera un biaix, uns prejudicis en la lectura, si finalment s’esdevé. En ciència passa una mica igual, mirem qui és l’últim autor i si el coneixem per a bé, ens creurem una mica més els resultats que ens explica. Bé, no gaire més.

En els llibres, a títol de lector, l’experiència de llegir genera unes sensacions que són difícils de quantificar en nombres. Que t’agradi un llibre depèn dels teus gustos, de la temporada que estàs passant i de quina sintonia tens amb el tema que s’hi descriu. A vegades trobo a faltar la nuesa de la ciència en comparació a les capes gruixudes i complexes que embolcallen els llibres. Però una novel·la és una peça de plaer i d’entreteniment i això, poques vegades és gratuït. I sempre que hi han transaccions econòmiques pel mig, hi ha interessos. És difícil que un llibre canviï la vida de les persones però el que és més fàcil és que les seves frases acabin activant nuclis cerebrals específics, amb resultats prou explosius. Quins llibres volem llegir  o quins ens fan consumir? Ego, paraules sincopades i mokumentals?  O bé veu anònima, mots que sacsegin i  imatges en HD-4K fetes de lletres nutritives? Què es vol escriure i per què? Potser no cal un “perquè” argumentat de manera coherent. Al cap i a la fi potser les millors històries són les que surten a pressió de manera inesperada i que segresten el lector sense voler.

(Text dedicat a tots els escriptors/es  “outsiders” que he anat coneixent aquests mesos i que, per sort,  de mediàtics i egocèntrics en tenen ben poc.)