Caràcter

N’estic fins els collons de sentir que tinc caràcter. “Ui si però té un caràcter…” Tenir caràcter és la major xacra per les dones, és com tenir la lepra, sobretot a nivell professional. Si en tens, passes a la llista de les més problemàtiques, de les més perilloses i si et passes de més de tres mocs per setmana, et regalen una granota de color carbassa Guantánamo. M’ho he sentit a dir des que era petita, mentre era adolescent i ara que estic a la “mitjana edat”. Si ets dona, tenir caràcter és com una malaltia infecciosa. T’intenten aïllar al màxim, no fos cas que fos contagiós i se’ls acabés aquest sistema patriarcal de merda. Tant se val què aconsegueixis, si és tirar endavant una feina, una família, una vida, el que sigui! En definitiva, sempre és un munt de feina feta amb suor i moltes llàgrimes. Perquè, desenganyem-nos, el que aconseguim les dones, sovint implica el doble d’hores de feina per tenir el mateix reconeixement que un home. I a sobre, sovint et titllen de portar mala hòstia… Amb el que costa tot, a sobre, hauríem d’estar encantadores, esplèndides i en un estat sostingut de dolçor excitant. Ho tenen tan ben muntat que si et queixes o els contradius et releguen al grup de les neurastèniques, al de les mal follades o al grup de dones només aptes per a gats. I per què m’indigno quan sento aquests comentaris? No és des de la inseguretat d’aconseguir el reconeixement del grup, no. M’indigno perquè aquests comentaris deshumanitzen i neutralitzen qualsevol opció d’empatia reversa. Son nocius, corrosius i capgiren decisions que poden afectar la teva vida. “Té un caràcter… pensa-t’ho bé abans de donar-li una promoció, potser hauries d’agafar algú més mal·leable…Vols dir que vas bé? Perquè té un caràcter….” I en comptes de veure persones decidides que s’atreveixen a agafar la bèstia per les banyes i que no estan d’hòsties —vaja, el que seria la màxima aspiració d’un headhunter—ah no, tenir caràcter està penat. Està acarnissadament castigat en un aïllament preventiu que pot acabar sent permanent. Doncs sabeu què us dic? Doncs que pel mateix preu continuaré tenint caràcter i a qui prefereixi milongueros o bledes soleiades, que s’arregli i que n’assumeixi les conseqüències. (la rossa del GIF va dedicada a vosaltres). Si no ens posessin tants pals injustos a les rodes, només potser així, ens quedaria una mica d’energia per estar de més bon humor.

Imatge: https://tenor.com/es/ver/middle-finger-fuck-you-gif-4882889

Caparica

Des que em dedico a rebolcar-me per les onades amb neoprè que gaudeixo enormement de la intempèrie adversa.

Et fots a l’aigua plovent a deu graus de temperatura ambient. Aguantes calabruix  o bé rius sol només de veure la mala mar que hi ha. Aquest ball a batzegades amb els elements despietats m’esvera. Tot d’una el més bàsic del món agafa un sentit lògic i profund. La lluna mateix, amb un silenci estrany, sembla que t’expliqui la teoria de les cordes i l’embolic quàntic de manera entenedora. En canvi, les coses i les persones supèrflues perden tota l’essència, irremeiablement.  Val a dir que aquesta observació no és fruit d’haver fumat “matuja”, que us estic veient! Només és que la vida d’adults aniquila l’impuls pueril que ens connecta amb el més bàsic de l’entorn. Les forces. Ja no saltem a les basses o ni obrim la boca mirant al cel en ploure.

A Caparica —una platja inacabable de sorra blanca a 20 minuts de Lisboa—després de rebre una patacada, em vaig haver d’anar a revifar a la sorra. Va ser el que va trigar en arribar una mànega d’aigua i a descarregar pedra amb ràtzies ciclòniques. I allí estava jo, sense sensibilitat als dits dels peus, amb un llavi mig partit i asseguda a sobre el “corchopan” observant la tempesta que em passava per sobre. Les ratxes estriaven l’aigua a esgarrapades. Les onades venien desbandades i el gris fosc de la tromba es transformava en una cortina blanca.

I jo continuava a sobre el puto “corchopan” amb els ulls esbatanats, flipant en colors. Una excusa per estar gaudint d’una tempesta. Una excusa per patir els embats del mar com si fos un amant maldestre. I a poc a poc,  et trobes afinant les orelles per sentir el vent, o aixecant el cap en la foscor per veure que Orió finalment ha marxat. Fins i tot et trobes  traient el cap per la finestra per flairar l’olor d’estiu que despunta entre les partícules en suspensió i els òxids de nitrogen.

I tot d’una et preguntes si ets ximple o ets ximple, d’haver-te perdut tot aquest bé de déu d’obvietats naturals que s’oposen directament al malestar del dia a dia. Cal que aixequem més el cap de les putes pantalles del mòbil i ens connectem més amb la realitat que ens envolta. La realitat natural òbviament, no pas la política.

*corchopan=taula de surf tova que fan servir els que n’aprenen

El malaurat dia de la dona i la nena en la ciència

Avui diumenge és el dia de la dona i la nena a la ciència.

M’agradaria fer quatre ratlles del que sembla que no existeix però que ens arriba a definir o fins i tot ens arriba a desdibuixar la carrera i el somriure.

En diuen “gender bias” o biaix de gènere. De fet, és una manera molt enganyosa d’esmentar el masclisme que hi ha en el món de la recerca. És a dir que fins i tot desmereixen el tracte diferencial que patim cada dia i el suavitzen amb aquesta nomenclatura hipster anglificada. I si bé el biaix de gènere no deixa un ull de vellut com en les dones que reben, si que fa malbé les carreres i la salut de moltes científiques. I això és un problema que ens afecta a tots perquè aquestes dones s’han format amb beques i han gaudit de projectes finançats amb els impostos de tots nosaltres.

Bàsicament el masclisme en la recerca fa que es llencin els diners dels contribuents de manera preocupant. El potencial d’aquestes dones no retornarà a la societat en forma de nous medicaments, en descobriments sobre el càncer o en com afrontar o combatre el canvi climàtic.Per tant tots i cadascun de nosaltres hi perdem. Cada becària predoctoral que abandona la tesi perquè ha tingut una mala experiència, cada investigadora postdoctoral que ho deixa perquè ha patit de valent intentant demostrar la seva competència científica, són diners i sobretot carreres i persones que es perden del malaurat sistema de recerca.

I aquí la crítica és general. El biaix de gènere l’exerciten tant les dones com els homes. Sorpresa! Aquí sí que hi ha igualtat. Són actituds tant incrustades que no es fan estranyes: la incredulitat d’uns resultats presentats per una dona, minar el poder de convicció d’una altra col·lega, desmerèixer-li una fita aconseguida, dubtar dels mèrits d’una investigadora i creure que sempre els deu a col·legues mascles en rangs superiors i amb l’ombra implícita del dret de cuixa…

I si tot això no funciona després treuen el trumfo de si tens fills, o no,  i si ets mare, si ets de les bones, de no passar tanta estona al lab. Aquesta actitud tan rància i tan normalitzada no ens escandalitza, ens embolcalla el dia a dia com si fos la humitat relativa de l’ambient. Tot plegat es converteix en un munt de pals a les rodes que explicaria perquè en posicions superiors de la carrera investigadora no hi hagi la mateixa proporció de dones que en les classes dels graus de ciències.

Des de ben petits ens inculquen aquestes actituds. A els nois se’ls incentiva i se’ls aplaudeix l’interès per la ciència. A les noies, molt sovint se les ridiculitza. Qui no ha sentit mai “fes-te la tonta, si vols anar bé…!”??

Jo vaig tenir la sort que de ben petita els de casa em van incentivar la curiositat de manera natural, sense forçar-ho. El Cheminova va ser un clàssic. Les sortides al bosc o al mar eren la millor escola. Va caure fins i tot un telescopi amb el qual observant la lluna una nit de Reis vaig agafar  una pulmonia de collons.

Un exemple el vam tenir dijous passat al Polònia quan van  imitar l’Elsa Artadi. Van caricaturitzar-la per ser intel·ligent i la van deixar com si fos beneita i tot, de tant llesta. Em sap greu perquè normalment hi ric molt, amb els de Polònia, però el missatge que donen ridiculitzant uns mèrits acadèmics com els d’aquesta dona, és nociu i insultant.

I és aquesta actitud tan generalitzada que més d’un/a llegirà aquest tros i dirà: aquesta és una exagerada, tot el que diu no és pas veritat, i algun també dirà, segur que és una malfollada (aquest repunt els encanta, es pensen que fereixen i tot!)

Durant la meva carrera investigadora me n’he trobat de tots colors. Els que recordo amb estima són la gent que, indistintament del seu gènere, han estat crucials pel meu aprenentatge. D’aquests últims, n’he après moltíssim i els considero molt bones persones científiques. Sempre donant suport, fent crítica constructiva i incentivant idees trencadores. Però també me n’he trobat d’ultratòxics, víctimes de la seva pròpia insatisfacció personal i que tenien el mateix efecte en la gent que l’àcid sulfúric o la balena blava. D’aquests però, també n’he après; sobretot he après a detectar-los una hora lluny i evitar-los. I si malauradament hi he hagut de tenir tractes, he après que són gent tant pobra d’esperit que el coratge de confrontar-los, la feina ben feta, la convicció en una mateixa i la perseverança els desarma completament,  els deixa nus tal com són, desfetes humanes acostumades a l’abús de poder i a no trobar resistència.

Per això, cal protestar sempre, resistir els embats, cal dir el que no ens agrada i cal descobrir aquestes actituds. No hi pot haver espai per la connivència. Ens estarem fent un favor a nosaltres mateixos/es i a les generacions futures.

El que si que m’ha quedat clar amb tots aquests anys fotent-li canya al laboratori que a l’única persona que has de complaure és a tu mateixa, has d’estar a gust amb la teva disciplina de treball i no has de dubtar ni un sol moment que no vals per allò que realment t’agrada fer. Si et deixes convèncer que no serveixes, aquell dia ells guanyen i tu ho perds tot.

Dedicar-se a la ciència no té res de poètic, normalment no surt mai res i si surt algun resultat és perquè ens hem equivocat. Però tot i així, un dels plaers més grossos que existeix és aquell instant quan totes les peces encaixen i que es descobreix un capítol totalment desconegut fins al moment. Tant sols per aquests moments ínfims, valen la pena tots els esforços fets en la recerca.

Córrer i Nova York

Realment ja se n’han de tenir ganes, de fotre’s unes vambes i sortir a fer gambades de bon matí.

En Murakami va escriure tot un llibre explicant les seves raons per córrer. Jo sincerament no tinc tanta inventiva. Hi vaig de manera inconstant, normalment quan ja en tinc els collons ben plens, de tot plegat, com si fos un ritual per reformatar el disc dur. De fet, córrer en si no m’agrada. Em falta l’aire, em fan mal els músculs i acabo amb cara de mala llet. Però per altra banda, córrer amb la música xumba xumba a tot drap, m’ho fa molt més portable. El ritme del bum bum bum enganya molt bé el cervell i disfressa un patiment amb una activitat plaent. Per això, tot i començar fatal,  acabo com si m’hagués pres alguna substància estupefaent. Beneïdes les endorfines!

Quan vivia a Nova York córrer per Central Park sempre era una experiència. Em servia per reconciliar-me amb la ciutat. Amb el cap ben emboirat, arribava al caminet del reservoir i només de veure el perfil dels rasca-cels reflectit en el llac em deia a mi mateixa que, només per aquelles vistes, ja valia la pena viure en aquell coi de ciutat. Nova York és una ciutat dura de collons, sobretot perquè la solitud t’encalça a cada cantonada. Però és el centre del món. I en començar a saltar pel camí de grava, en un mateix moment veia l’edifici dels Caçafantasmes, l’hotel Plaza al fons i la cinquena avinguda plena de taxis grocs.

800px-Central_Park_jogging

A l’hivern havies d’evitar córrer pel fang gelat, te la podies fotre de manera espectacular. A la primavera, els arbres florits et feien sentir com si correguessis sota cirerers japonesos. A l’estiu, la xafogor t’obligava a anar-hi als vespres amb el perill de menjar-te accidentalment alguna cuca de llum. Però el més perillós de l’estiu eren els corredors que gambaven sense samarreta (no m’ho invento, us hi he posat una foto i tot, del wikimedia commons!). Els seus torsos sí que eren un bon al·licient per l’entrenament d’esprints. I finalment a la tardor, veient els colors ocres i de sang a les fulles, ja et venien tots els mals perquè l’hivern malparit t’esperava a les portes.

Però no tot eren corredors que ensenyaven els pectorals (llàstima!). També hi havia un home gran amb la mirada plena d’orgull que feia la volta al llac amb un caminador. Anava vestit de corredor i portava penjada una medalla d’alguna marató. Amb els anys, perquè me n’hi vaig estar gairebé set, va substituir el caminador per una cadira de rodes; i finalment ja l’empentava un cuidador. Però cada dissabte ell persistia, fent la seva volta d’honor. Per mi veure’l era com un clatellot del pas del temps, d’un temps que s’escolava a la velocitat de la llum. Però sempre me’l mirava i li dedicava un somriure. Igual es va pensar que era beneita o que buscava pla, vés a saber… En el fons tant li feia, perquè tal com va dir una amiga meva, allò era NYC i mai hi eres la més boja ni el més agosarat.

“Stoked”

“Stoked” de per vida, fins que el cos aguanti!

El 2017 ha estat el meu any d’iniciació al surf. I m’encanta. Tot i que m’he hagut de posar en forma per aguantar les hòsties que t’emportes amb cada onada.

Al mes de maig, després d’una temporada molt llarga i anguniosa d’oposicions, em vaig auto-regalar un viatge a Fuerteventura per anar a fer surf. Vaig tenir els pebrots de sortir de la meva zona de confort. I la satisfacció experimentada després d’agafar una onada, estassada i sense esma a la sorra de El Cotillo, va ser indescriptible. Potser també innecessari? Segurament sí. Però el fet de ser capaç de saltar sobre monstres rugents d’aigua i lliscar-los fins a la platja em va recordar que podia encarar-me a la por. Tot i així, a cada onada la por torna i et preguntes què collons hi fas allà, fent l’imbècil, guanyant-te una rebolcada que t’omplirà de sorra fins a les trompes (no diré quines). Va, deixem-ho entre valentia i inconsciència. I a l’Octubre – tal com estava el país – vaig repetir. I el neguit d’anar mar endins amb els que en sabien més creixia per moments. I d’aquest neguit en diuen estar “stoked”, quedar enganxat a agafar onades (tot i caure’n d’infinites més). Així doncs, el surf és com la vida, que reparteix hòsties com si fossin frisbis, però aquí almenys recuperes ben ràpid les ganes de tornar a jugar.


Es veu que l’Agatha Christie també surfejava.  S’ho va córrer tot, des de Nova Zelanda fins a Hawaii. En va aprendre a Muizenberg beach, a Sud-àfrica, l’any 1922, on hi ha taurons tan grossos com un autobús. I semblava que la creadora de Miss Marple estigués prenent te i escrivint tot el dia!  I va i la dona era una “pro”! Deuria ser fantàstic esmicolar la cotilla dels convencionalismes més rancis de l’època exercitant l’esperit gamberro fent surf. Perquè en el fons, quan estàs sobre la taula esperant una onada, et poses en fase amb el mar i elimines tot el soroll de fons del voltant. I encara que t’enganxi una rentadora (o onada que et fa girar i no et deixa sortir), a la fi estàs idiòticament complaguda amb tu mateixa-tal com diu la Christie- i la resta t’importa un pito.  Els renecs, per cert, hi són sempre, que són terapèutics. Per sort, han recollit fotos i cartes dels seus periples en un llibre: The Grand Tour: Letters and photographs from the British Empire Expedition 1922 by Agatha Christie. Me’l llegiré, sens dubte.

Prova…

Collons que és complicat això dels blogs. I quan saps com funcionen després ja se t’ha passat la inspiració…Total qui els llegeix? Tant de temps tenim per llegir les empanades mentals dels altres? Per això les entrades de l’Spritz seran clares, curtes i concises. I si algun dia tinc més rotllo us avisaré perquè demaneu un segon aperol.  La propera entrada serà més complerta. Esperem…

Fem un spritz a Levanzo?

He canviat el títol que em sortia per defecte -un “Hola, Món!” molt
pretensiós- per un “Fem un Spritz a Levanzo?”,  bàsicament perquè és on
vaig conèixer què era l’aperol i el ritual que li pertocava. Per tant
passeu, passeu, i demaneu un aperol mentre llegiu alguna bestiesa de les
meves. Potser us agradarà més gràcies a l’efecte del prosseco
i l’anticongelant de color carbassa amb què es barreja. Ah si voleu saber més d’aperols sicilians us deixo el link d’un blog on hi vaig escriure un tros sobre navegar per Sicília. “Levanzo, contigo empezó todo!”

I sí, em podeu deixar els vostres comentaris, encara que siguin poca-soltes. Potser no
us els contesto de manera immediata però segur que me’ls llegiré.