BRIDGERTON I EL 8M

Ja fa dies que vaig acabar la sèrie Bridgerton. La definiria com un llibre de la Jane Austen però on hi passen més coses i molt més divertides.

Almenys hi ha més sexe i les protagonistes no estan tota l’estona cosint, esperant visites de conveniència. Sincerament m’ho vaig passar molt bé, mirant-la, perquè amb la que està caient, veure històries que entretinguin i que et deixin l’encefalograma pla també va bé, de tant en tant. Contraresta tanta onada pandèmica de mort i destrucció. Però relacionar Bridgerton amb el 8M pot semblar un sacrilegi tot i que crec que van de la mà. Només fa dos cents anys que les dones encara eren una mera transacció econòmica, les casaven per segellar fortunes entre famílies benestants. Com a màxim les ensenyaven a llegir i a escriure i a tocar el piano forte, però les mantenien en la ignorància absoluta tractant-les com a bestiar. De fet, hi ha un capítol on un home gran demana a la senyoreta amb qui es vol casar que li ensenyi les dents, com si fos una euga. I aquestes eren les riques, imagineu-vos les que no eren tan afortunades. De fet, el Duc de Hastings, que és un home extremadament bell, exòtic i esplendorós, es beneficia d’aquesta ignorància extrema (sobretot la sexual), per enredar la Daphne i justificar els seus traumes.

Així doncs en Bridgerton hi he trobat una al·legoria al que reivindiquem el 8 de Març, que ja n’hi prou!

#TimesUp

Sempre ens venen amb el rotllo que si callem, si no exigim un accés al coneixement i a una remuneració igualitària, serem recompensades amb un Duc de Hastings genèric, una acceptació social que ens evitarà la foguera. Sobretot, la nostra submissió ens salvarà d’una condemna de cadena perpètua no revisable de solitud més pròpia d’una leprosa.

Però sabeu què? Que la cura per la lepra la va descobrir una dona, l’Alice Augusta Ball, i que si ho va fer va ser gràcies a poder-se llicenciar en Química Farmacèutica a principis del segle XX, tot i ser dona i afro-americana. Pensem per un moment la de problemes que tindríem solucionats si les dones haguéssim tingut igualtat des del minut 1!

Tal com va dir Albert Camús: “jo em rebel·lo, per tant, existeixo”.

I la Maria Mercè Marçal va anar més enllà:

“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.”

Cada dia és 8M i per tant, cada dia ens hem de revoltar per recordar-los que existim. Hem de fer honor als esforços dels que ho van donar tot (tant dones com homes) perquè nosaltres avui tinguem més drets que la generació anterior. Malauradament, encara hi ha molta feina per fer. La lluita continua, sobretot per les que vindran.