EL DIA DE LA DONA I LA NENA EN LA CIÈNCIA O “AGUANTA’M EL CUBATA”

Aquests dies, degut a la proximitat de l’11 de Febrer, que és el dia internacional de la dona i la nena en la ciència, he vist moltes publicacions que volien evidenciar que les nenes poden i han de tenir referents científiques.  A més, han engegat la campanya de #nomorematildas per visualitzar la manca d’escrúpols de molts científics d’apropiar-se de descobriments fets per dones.

Quins referents femenines teníem a la carrera de Bioquímica? Cap ni una, tot era un camp de naps. Ningú durant la carrera ens va explicar que fou la Rosalind Franklin qui va fer la part crucial de la feinada per descobrir l’estructura de l’ADN, només sentíem parlar de Watson i Crick, com si fossin uns “fuckers” tota l’estona. Tampoc ens van explicar mai que una mica més i la Marie Curie no rep el seu primer Nobel de Física juntament amb el seu marit i Becquerel, perquè els de l’acadèmia van ometre totalment la contribució d’aquesta científica tan excepcional. I el segon Nobel de Química, tot i atorgar-li, no volien que anés a recollir-lo en persona perquè tenia una relació amb un home casat. El que deuria haver de patir aquesta dona deuria ser horrorós. Però malgrat els pesi a molts, és la única persona que ha rebut dos premis Nobel en tota la història, i aquesta persona és una dona. Malauradament hi ha més exemples i campanyes com #nomorematildas ajuden a fer una mica de justícia.

Així doncs els referents que hem tingut les científiques nascudes els anys 60-70, son aquests, dones excepcionals que es desllomen treballant i que fan avançar la ciència a la velocitat de la llum però que no reben el reconeixement que els pertoca; és més, sovint se’ls vol sostreure l’autoria de la feina i les releguen a simples “cheerleaders”.

Encara me’n recordo el via crucis que va ser al meva tesi doctoral. Després de 4 anys i mig d’experiments de 12 hores diàries, es van produir dades per publicar 4 articles. Vaig marxar de postdoc als Estats Units i el meu director de tesi encara no li havia sortit dels collons d’enviar-los a publicar. La meva directora de tesi i jo ja des de NYC, vam enviar el primer d’amagat, a la revista Stroke, que en aquell temps tenia un índex d’impacte bastant alt en el camp de la isquèmia cerebral. Les revisions foren molt positives i el van acceptar ràpidament. Quan el meu director de tesi se’n va assabentar, primer va armar un xou del quinze perquè li havíem passat per sobre. Després, va ser el primer de fer el fatxenda de l’article amb els seus col·legues i es donava tots els mèrits. Ara la cirereta del pastís fou que va procurar que no sortís la meva foto enlloc en cap dels medis de comunicació que van fer ressò de la descoberta.

No sé què en treuen de la invisibilització de les dones, a part d’alimentar la seva vanitat… El que no entenen és que la vanitat no fa avançar la ciència i al final hi perdem tots, ells inclosos. M’agrada pensar que això està canviant, per acontentar la meva part racional més apocalíptica.

Així doncs, ja veieu, la clau fou vèncer la inseguretat que generaven frases com  “ui vols dir que ho pots fer això?”, “el que dius no té cap sentit” o “crec que aquest experiment que proposes no et sortirà”. A mida que se m’anaven inflant els ovaris com zepelins, em vaig anar llençant a piscines cada vegada amb menys aigua i vaig veure que me’n sortia. I progressivament, vaig anar cultivant l’actitud de “Que no? Ara veuràs, aguanta’m el cubata”. Molts que als anys 90-00 sortíeu a ballar entendreu perfectament aquesta determinació que t’entrava a les nits de dissabte. Era una barreja de frontalització induïda pel Four Roses amb taronja i l’eufòria endorfínica produïda pel ball.

Doncs aquesta actitud valenta, sense haver fet cap glop d’alcohol però amb l’Spotify a tot drap, aplicada a la ciència és molt divertida. Ara si s’aplica a la vida en general, ja és l’hòstia.

I tal com va dir la premi Novel de Medicina i Fisiologia pels seus descobriments sobre l’NGF (factor de creixement nerviós), la gran Rita Levi-Montalcini:                                      “No sóc el cos, sóc la ment”.