HALLOWEEN

Aquest últims dies la gent ha tret la ràbia d’aquest segon confinament (progressiu i encobert) criticant a mort la festa de Halloween.

Què voleu que us digui, a mi Halloween m’agrada. Li vaig agafar estima a Nova York on n’hi vaig celebrar uns quants, més un Halloween al 2001 a Sant Louis, Missouri, i un altre durant un congrés a Nova Orleans, que va ser impressionant.

A finals d’agost les carbasses s’anaven apoderant del paisatge urbà i les entrades de les cases es convertien en cementiris de cartró pedra plens d’esquelets fluorescents i bruixes emplastrades als arbres.

A Central Park, els colors de les fulles anaven virant cap a ocre sense aturador.  Fins i tot un any vam anar a Sleepy Hollow, el poble d’en Washington Irving i el seu malaurat cavaller sense cap.  Tot plegat, les carbasses les espelmes i les teranyines espesses donaven una calidesa a la tardor que la festa de Tots Sants mai m’havia donat. A Girona sempre coincidia amb Fires i Barraques i el dia 1 havíem d’acompanyar la meva àvia i les seves germanes al cementiri a portar flors als morts, tot i la ressaca. Per sort sempre ens en podíem escaquejar a l’últim segon.

Si em donen a triar una festa plena de llum taronja amb nens cridant pel carrer a la caça de dolços o bé la fredor d’un cementiri amb crisantems i tristor, ja em sap greu però Halloween mola més. A els morts que ens hem estimat els hem de recordar cada dia, no només l’1 de novembre.

I no us enganyeu, a qui se li va acudir això que la castanyera era una velleta encantadora? Quines ganes de maquillar l’ètnia del que remena la perola roent i fa paperines de castanyes. Una feina ben digne que ensenya als nens la multiculturalitat del país, coi!

Però Halloween per als newyorkers adults era un festival. Recordo unes festes de disfresses apoteòsiques. N’hi va haver una, a prop de Harlem. Uns amics meus, una parella de Mallorca molt catxonda, van venir disfressats de Conguitos i quan el paio del Deli on van entrar a comprar cervesa, els va veure d’aquella manera els va recomanar amablement que sortissin corrents, sinó volien ferir les sensibilitats afro-americanes. Una altra amiga meva es va disfressar de Caputxeta Adulta amb la caixa d’un consolador a la cistella. Creuant el carrer, li va caure la caixa i una patrulla de policia amb el megàfon a tot drap, cridant-la i senyalant la caixa sobre el pas de zebra, amb el focus. I la última festa, la vam fer a casa de la parella de Mallorca. Es van currar tant la posta en escena que ens servíem la sangria amb un cullerot que era mig braç tallat.

Vam acabar la festa al Beauty Bar, un local al carrer 14 amb la 3a avinguda, per fer les últimes margarites de la nit. Amb nosaltres, també va venir el cullerot i anàvem tocant el cul de tothom amb la mà de plàstic. Cap de nosaltres recorda com va arribar a casa, aquella nit. Només recordo aixecar-me l’endemà amb les pestanyes postisses enganxades al coixí, en comptes de les parpelles. En definitiva, que per mi Halloween tot i ser la festa dels morts, sempre em porta molts bons records de gaudir al màxim i d’aprofitar el moment, que és l’única manera d’honorar els que ja no hi son. I per recordar-ho, procuro cada any buidar una carbassa mentre em cruspeixo uns quants panellets i un grapat de castanyes. Fusionar celebracions té el seu mèrit.