Diari d’un “confitament”

He d’anar al súper. La logística de guerra comença.

Em faig la llista de la compra ordenant-ho tot visualitzant els passadissos de l’establiment, per fer-la ràpida i veloç. Quan tinc la llista feta repasso el meu EPI casolà: guants, hidroalcohol i un buf fet mascareta amb unes gomes gran reserva que tenia a la caixa de cosir. Vés a saber si aguantaran al final del dia perquè estan més donades que les calces de la Pantoja. El buf del Decathlon és a prova de bomba, té quatre capes. L’altre dia el vaig provar després de fer un glop llarg de cervesa i una mica més i em surten els ulls de les òrbites, per la pressió invertida. Això si, és rosa de collons, d’aquell rosa que dóna trempera quan vas a muntanya, però en aquest confinament només sembles la Barbi Pandèmia. Els guants. Hosti, els guants. Com que ja no en queden ni de vinil, ni de nitril ni de fentanil (ho he posat perquè rima però fentanil és un mòrfic) me’n vaig a comprar amb els de rentar plats de tota la vida. Però me n’adono que també son roses. Estic acabada. I quan ja estic a punt d’arrencar el cotxe recordo que tinc les bosses reutilitzables de la compra a dalt. Hòstia! Arribo al súper. Abans de baixar del cotxe em poso la mascareta-buf-rosa-de-collons i les ulleres i en menys de tres segons queden més entelades que els vidres del Black’n’White  una nit de dissabte dels anys 90. No m’hi veig. Me les trec, ja ajuntaré els ulls per enfocar les lletres.  Hi ha un parell de persones esperant per entrar. Quan els demanes torn et contesten “jo” abaixant-se la mascareta. Nooooo! Perill de mort. Ja està, en sis dies kaput. Em poso gel hidroalcohòlic als guants de rentar abans d’agafar el carro. Mmmm, fa bona olor, i m’està començant a agradar. Això és preocupant, encara hauré d’anar a hidroalcohòlics anònims. Entro al súper i dic bon dia perquè estem en una pandèmia però encara no ens hem transformat en zombis mal educats. Agafo primer les verdures i la fruita. Les peso i quan vaig a enganxar les etiquetes dels preus comença el drama. Hi ha una interacció triangular d’etiqueta-bossa compostable-guant rosa de la barbi que és per posar-se a plorar i rebotir les mandarines. Si estiro massa tot es trenca. Després desenvolupo una tècnica intel·ligentíssima: esperar que l’enganxina surti de la màquina per plantar-la sobre la bossa inflada, eliminant així els guants de l’equació. Aixeco els braços com en Rocky Balboa. Però l’alegria s’acaba ràpid.  Passo per davant de la peixateria on hi ha uns calamars que vénen de l’Atlàntic i que han donat més voltes pel món que els reporters de la Lonely Planet.  M’ensorro. Enyoro la llotja amb aquell bé de Déu de peix i de tentacles vius que se t’aferraven als dits. Respiro fondo. Va, aguanta que vindran temps millors.  Miro de reüll els prestatges del paper de wàter i torno a estar eufòrica. N’hi ha! Menys mal! Havia patit dues setmanes seguides racionant els rotlles de deu centímetres en deu centímetres i recorrent sovint a les cares B (si, aquella opció tan perillosa on la cel·lulosa, tot i doblegada, pot esvair-se en qualsevol moment).

A la xarcuteria faig cua. Això ja em trenca l’aire. Hi ha una joveneta que només fa que demanat embotidet talladet finet finet. Té els sants collons de fer-se tallar una llonganissa de mig metre fineta, fineta. Cagum tot! Cal parlar amb diminutius? Crec que els haurien de tancar tots a la presó, els que parlen així, segur que son assassins en sèrie latents. La xarcutera la fulmina amb la mirada a través del protector de plàstic. Mentre rosego claus, apareix una dona aliena a la norma dels 2 metres i se m’acosta massa. Li deixo anar un ronc que semblo en Betsy, el mico caputxí de la pel·lícula Estallido (sí, la de l’Èbola, ja que estem en el tema).

Deixo la zona morta de la xarcuteria i busco l’arsenal imprescindible pels vermuts de confinament. És l’únic bo d’aquesta merda, l’estona del vermut a la terrassa, encara que sigui entre setmana, i que ens toqui el sol. Les patates fregides em surten del carro com si fos una adolescent americana. Olives, escopinyes i que no faltin els cacauets salats fregits amb mel, l’opi del vermutista professional. I ja per acabar passo pels vins. Agafo els de KM0, perquè l’hòstia serà tan grossa que almenys ens agafi piripis  i contribuint a l’economia local. Ja em sé totes les cooperatives vitícoles, la de Garriguella, la de Vilajuïga, la d’Espolla. Vins que em frenen la llengua i em recorden als sopars d’estiu. Per fi ja estic. Vaig a pagar. La noia de la caixa ja no pot més, entre la mampara de plàstic, el protector i la mascareta; rebufa i “suputamadre” li surt subtitulat en groc a l’alçada de la cintura, com a les sèries. Carrego el cotxe amb les bosses, em trec els guants de la Barbi i finalment ja puc fer el que estava esperant des que he entrat al súper. Fregar-me les mans fins als colzes amb el gel hidroalcohòlic. Quin relax! Me l’escampo per la pell pensant en tots els coronavirus que estic matant. Paro perquè m’estic posant tonta. Cinc minuts després d’arrencar el cotxe trobo un control. Senyoreta d’on ve? I jo, amb un somriure eufòric, dic: de comprar. L’agent sospita i em demana el tiquet. Ric perquè no en tinc ni idea d’on és. Li dic que es miri el maleter. Les paraules em surten estranyes de la boca. L’agent no queda convençut i em fa bufar. Pito! Com? Si no he begut res! Merda! Potser el Listerine que he glopejat per no sentir-me el mal alè sota la mascareta? Potser…Potser…Potser…Miro de reüll l’etiqueta del gel hidroalcohòlic i veig Etanol 70%. No s’ho creuen i acabo multada per haver agafat un pedal epidèrmic i sense treure’m el buf-mascareta-rosa-de-collons. Sento l’agent que li diu al seu company: quines penques! Va ben confitada i diu que és de rentar-se les mans.