De reines i neurociència: el preu d’un pica-pica

Fa un parell de setmanes vam estar a una reunió de neurocientífics a la ciutat de València, que venia apadrinada per la Sofía.

Diuen que sempre es mostra molt interessada en els temes que s’hi tracten i que fins i tot, una vegada va demanar més info sobre l’ús medicinal (o no) dels cannabinoides. Com a republicana que sóc, que hi fos ella, no és que em generés cap mena d’interès. Entenc que ha de justificar el sou que li paguem entre tots, i que millor així, que no pas anant a corrides de braus en mode celebració. Aquell dia havíem esmorzat molt d’hora, perquè sense el corredor mediterrani havíem agafat un tren a les 8 del matí i havíem passat 3 hores travessant camps de tarongers i fàbriques de ceràmica.  A més, havíem dinat molt poc i el berenar fou fugaç. Per sort ens van dir que aniríem a la recepció de l’ajuntament on teòricament ens esperava barra lliure i un pica-pica exuberant. Però també ens hi esperava la reina. Per seguretat primer ens van tancar en una sala a 30ºC, més d’una hora, i després ens van deixar pujar cap a la recepció. I aleshores vam ser conscients de la trampa que ens havien ordit. Si no passàvem, un per un, a donar la mà a la reina, no podíem accedir als canapès. Imagineu-vos, unes 150 persones famèliques, algunes monàrquiques i encantades de la vida, assajant genuflexions, i altres, republicanes moleculars  buscant escapatòries impossibles al besamans. La cua anava avançant emetent rugits estomacals més propis d’una sabana africana. Així doncs, la hipoglucèmia i els seus guardaespatlles ens van empènyer escales amunt, sense escapatòria possible, davant d’una dona gran amb cara amable amb la mà preparada. A mi, em va envair una incomoditat molt grossa, per la institució que representa i pel ridícul que em susciten les pretensions reials heretades. Què feia? Li negava la salutació a una pobra iaia pels meus principis polítics i armava un xou del quinze, allà davant, amb fotògraf inclòs? O passava ràpid fent més mala cara que el Fary menjant llimones i li donava la mà amb una flaccidesa més digne d’una nit etílica? Vaig fer el segon perquè tenia gana i perquè no hi havia escapatòria. Per sort, els meus meniscos republicans no em van permetre cap mena de flexió irreverent. I un cop passada, em va venir una gran vergonya aliena per ella, per allò tan anacrònic i surrealista que ens havien obligat a fer, en ple segle vint-i-u. No ens havien donat opció. Això de no deixar decidir és un tic tan ibèric que la gent ja ho ha normalitzat de manera escandalosa. Potser, de la família reial, és la que menys antipatia em desperta. És animalista, ha hagut d’aguantar un marit “campetxà” trenca-calces en sèrie, no ha pogut evitar els estralls de la consanguinitat  i ha hagut d’acceptar un gendre del Barça tancat en una presó de dones per mangui. No m’estranya gens que la reina pregunti per l’ús medicinal dels cannabinoides, perquè el seu panorama no s’aguanta ni amb tres calades de tronxo.

En tornar al lab, els estudiants pre-doctorals, que són uns catxondos, se’n van fer creus del meu acte botifler, i em van preparar aquest meme. És un fotomuntatge però malauradament la foto de veritat deu existeir i no crec que jo (no pas la reina) hi faci millor cara.

Llibertat, igualtat i fraternitat, que diuen per les repúbliques reals, perquè per les monarquies parlamentàries, aquestes tres paraules desapareixen fàcilment dels diccionaris .

PS: per cert , la part científica va ser molt bona tot i els pocs diners que hi inverteixen.