SARDENYA …

…o el somni sobre un jaç de cartes nàutiques

Dormia sobre un jaç de cartes nàutiques que m’abduïen cada nit per  latituds mediterrànies. Quan agafava el son, bressolada per les onades, m’empenyien cap a un món de berils, paral·lels i coordenades. Nedava per quadrants confusos que em repel·lien tots els rumbs.  I en la llunyania, veia llambregades negres de fars que amagaven pedres tallants com ganivets.  Les ràtzies no donaven treva i aixecaven gegants d’aigua fosca que m’esclafien a sobre. I feia glopades salades que em cremaven l’ànima. I, de tant en tant, les potes d’un calamar gegant intentaven segrestar-me.

Les roques canviaven de forma, s’allunyaven i s’acostaven amb un cinisme quàntic. I al final, exhausta i derrotada, m’enfonsava en el blau tirrè per anar a raure en un llit tou de posidònies. I cada nit el mateix malson, el pas accidentat d’estrets infernals on hi naixia el pitjor de tots els vents, el mestral. Però per sort aquell matí, quelcom m’estirava del jaç d’alguer, cap amunt. Era l’olor densa de cafè que s’escampava pel veler. Per sort, l’aroma em va fer retornar al món dels vius i em va recordar on havíem fondejat a la tarda. Era una badia calmosa davant d’un pedrot al mig del blau. Uns espadats granítics s’alçaven rodons com el llom d’un drac verd de pins i màquia. Al capvespre el sol l’havia encès de carbassa mentre la foscor avançava silenciosa per sobre l’aigua.

Però abans de delir-me amb el xarop cafeínic, me’n vaig anar a nedar per treure’m la mandra. I  mentre el sol s’alçava entre les illes de Tavolara i de Molara i la lluna plena de ferragosto s’extingia rere la punta de Don Diego, jo surava pel medi líquid, recelosa de les clapes fosques, no fos cas que el kraken de les nits realment existís. Però cada vegada que treia el cap per respirar, era Tavolara qui em cridava, amb aquell to de veu de mare que sap el que et convé: _Vine! Vine!

I després d’una navegació breu i plaent, vam tirar l’àncora a les aigües turqueses del reialme més petit del món. Una platja llarga i blanca naixia de la falda dels espadats. I el mar que rossolava fins la sorra s’inventava blaus inexistents amb cada onada. I hi havia tot de gent senzilla gaudint tranquil·lament d’aquell desgavell pels sentits.  Qui no ha volgut tenir una illa on evadir-se de tot? Un regne on viure amb la marinada i renéixer a recés de les galernes? Fou allà on vaig descobrir el meu cel, el lloc on m’agradaria celebrar amb els meus per sempre més la pròpia derrota contra l’entropia. Hermann Melville a Moby Dick diu que els llocs de veritat no hi són mai, en els mapes. Si busqueu Tavolara no la trobareu sobre el paper perquè, en localitzar-la, s’esborra amb un sospir.

Per sort meva, el magnetisme de Tavolara va silenciar el jaç de cartes nàutiques i el son plaent va tornar a fer acte de presència. Fou allò o els patxarans de coberta, amb la millor companyia del món, sota les estrelles de Sardenya.