El perquè d’escriure

Què ens porta a voler  plasmar les nostres idees embastades en forma de novel·la a la recerca d’una versemblança que mai farà content a tothom?

He descobert que hi ha autors mediàtics. Havia sentit el terme però no els havia vist mai en acció de tant a prop; he observat que s’embolcallen d’aires místics i trobadorescs sense cap mena de vergonya. Poden estar 50 minuts tranquil·lament parlant d’ells mateixos amb el pretext de parlar d’un personatge del seu llibre. I això m’ha portat a descobrir l’existència d’una pugna d’egos més pròpia de Joc de Trons que no pas d’un panorama tròfic per al cervell. Hi ha estudis que lloen els efectes de la lectura en la plasticitat sinàptica. Llegir, imaginar, inventar mons poc probables i lluitar per fer-los quotidians. Aquí ja hi trobem una primera col·lisió en la lògica d’ajuntar paraules. Em pregunto si llegir textos on l’ego extrem de l’autor destil·la per les línies té realment un efecte beneficiós per la gimnàstica mental o bé pots acabar tenint un trencament fibril·lar.

Els autors sempre esperem que ens aplaudeixin els textos. Som humans, coi! S’entén perquè escriure no és fàcil, i fer-ho bé encara és més difícil. Requereix un esforç monumental i moltes hores de solitud. És clar que es vol un reconeixement, donar-li sentit al temps perdut vagant per la immensitat creativa. Però aquest delit de reconeixement és una finestra amb els vidres esquerdats que deixa entreveure la fragilitat de l’ego. Malauradament, trencar el vidre amb dues paraules feridores en una frase disfressada de compliment és el que s’estila: “La misèria de l’altre és la meva joia, encara que sigui efímera, que només duri fins que arribi un altre expenedor banal de compliments i em trenquin a mi el vidre.” Són batzegades de misèria on de tant en tant hi ha pics de reconeixement inesperat. En altres casos, poden ser mars de reconeixement injustos i pics efímers de realitat on el nen pregona per un microsegon que el rei va conill. I tot plegat és una llàstima.

S’escriuria o es llegiria molt millor sense aquesta necessitat d’esmicolar els egos aliens, fent l’exercici d’emetre una crítica constructiva. Però de qui? Dels lectors o dels acòlits de l’ofici?  No ho sé, aquest sistema és una mica lemmingnià (paraula inventada en honor al llibre d’en Jordi Dausà!). Molts sembla que perdin el nord i s’aboquin a l’abisme, encara que pretenguin fer el cor fort amb les crítiques.

I veient tal com està el pati, encara em pregunto per què escric… Doncs ben bé, no ho sé. Jo diria que és una necessitat de deixar sortir un reguitzell de paraules que em foten nerviosa, sense cercar incansablement el reconeixement aliè, ans el contrari; sempre que deixo llegir alguna cosa me’n penedeixo al minut, em sento exposada. No m’agrada veure un grapat de desconeguts treure el cap al meu balcó creatiu i que vegin els mons que imagino. M’incomoda. És compartir una intimitat de manera banal. Però d’altra banda, aquests mesos en els que els meus amics han anat llegint-me, he rebut missatges seus a hores intempestives, dient-me que n’estaven gaudint molt.  I només per això, per mi, ja val la pena escriure. Potser si que és un reconeixement encobert, sense voler acceptar que també m’alimenta l’ego. O igual només fa la funció de cola per refermar les esquerdes del vidre que el cobreix.

Potser seria més fàcil si l’autor/a passés a un segon terme. Potser s’haurien de fer més Ferrantes, escriure des de l’anonimat per evitar influenciar en l’efecte de la història que vols explicar. El sol fet de llegir la bio de l’escriptor/a a la contraportada ja genera un biaix, uns prejudicis en la lectura, si finalment s’esdevé. En ciència passa una mica igual, mirem qui és l’últim autor i si el coneixem per a bé, ens creurem una mica més els resultats que ens explica. Bé, no gaire més.

En els llibres, a títol de lector, l’experiència de llegir genera unes sensacions que són difícils de quantificar en nombres. Que t’agradi un llibre depèn dels teus gustos, de la temporada que estàs passant i de quina sintonia tens amb el tema que s’hi descriu. A vegades trobo a faltar la nuesa de la ciència en comparació a les capes gruixudes i complexes que embolcallen els llibres. Però una novel·la és una peça de plaer i d’entreteniment i això, poques vegades és gratuït. I sempre que hi han transaccions econòmiques pel mig, hi ha interessos. És difícil que un llibre canviï la vida de les persones però el que és més fàcil és que les seves frases acabin activant nuclis cerebrals específics, amb resultats prou explosius. Quins llibres volem llegir  o quins ens fan consumir? Ego, paraules sincopades i mokumentals?  O bé veu anònima, mots que sacsegin i  imatges en HD-4K fetes de lletres nutritives? Què es vol escriure i per què? Potser no cal un “perquè” argumentat de manera coherent. Al cap i a la fi potser les millors històries són les que surten a pressió de manera inesperada i que segresten el lector sense voler.

(Text dedicat a tots els escriptors/es  “outsiders” que he anat coneixent aquests mesos i que, per sort,  de mediàtics i egocèntrics en tenen ben poc.)