Surf a casa

A l’Estartit també es surfeja.

#surfathome,que diuen per Instagram.

Passo per una carretera flanquejada  d’arrossars. Als marges dels camps emplenant-se d’aigua hi ha mil poncelles que esclaten entre flors grogues i blanques. Les orenetes, a aquella hora, es tornen folles perseguint els últims mosquits de l’albada. I de tant en tant, un falcó fa vol rasant per marcar territori. I al fons, amb tot el tedi del món, reposa el Montgrí, com un mugró descaradament invitador, dominant tota la plana. I finalment trobo la platja, amb un sol estantís rere un tel de núvols que no acaben de marxar, tot i la Tramuntana. Més enllà de les dunes, les onades s’arrissen anàrquiques. És vora l’aigua on començo la meva àrdua lluita amb el mar, amb el cos encara encarcarat de nit i vestida amb una falsa pell de petroli, per no sentir la fredor d’un mediterrani poc acollidor. I remunto les parets d’aigua però aquestes se’m rifen, perquè se m’amaguen per treure el nas allà on no sóc. Em xulegen i em rebreguen però alhora m’amaren d’una salabror que necessito. I perdent la bufera arribo al punt on l’onada encara no trenca. És un llimb on l’aigua es corba lentament però de manera inevitable,  i rebufa enrere, espraiant-me la cara, com els espiracles d’una balena. I amb els minsos rajos de sol apareixen petits arcs de sant Martí que triguen res a morir. És aleshores que veig el desnivell que agafa l’aigua i m’espanto. Aprofito per recuperar-me sobre la taula. Miro l’horitzó i les Medes ni es mouen, soc jo que pujo i baixo amb les sèries líquides. I quan m’ha tornat l’alè i la força als braços, m’encaro amb la por i observo de reüll el que m’espera. L’aigua avisa amb una remor aguda, sostinguda. Remo com si no hi hagués demà, tot i que sembla que el món es pari, que no avanci gens perquè m’estiren la catifa d’aigua en contra direcció.  En un tres i no res, la tinc a sobre. És aleshores que procuro no mirar més enrere perquè el pànic entra en tromba. Pujo a la taula encara no sé com i, de la basarda, xisclo incrèdula d’haver-me alçat. Em tremolen les cames per la velocitat i la manca de tècnica. Però m’és igual. L’esverament d’haver-ne agafat una m’esborra el terror i em dibuixa un somriure idiota a la cara. I així, una rere l’altra, aconsegueixo diluir-me en l’aigua que blaveja per acabar ressonant amb la freqüència del mar, fins a arribar a un estat nirvanós però sense fàrmacs.