Caparica

Des que em dedico a rebolcar-me per les onades amb neoprè que gaudeixo enormement de la intempèrie adversa.

Et fots a l’aigua plovent a deu graus de temperatura ambient. Aguantes calabruix  o bé rius sol només de veure la mala mar que hi ha. Aquest ball a batzegades amb els elements despietats m’esvera. Tot d’una el més bàsic del món agafa un sentit lògic i profund. La lluna mateix, amb un silenci estrany, sembla que t’expliqui la teoria de les cordes i l’embolic quàntic de manera entenedora. En canvi, les coses i les persones supèrflues perden tota l’essència, irremeiablement.  Val a dir que aquesta observació no és fruit d’haver fumat “matuja”, que us estic veient! Només és que la vida d’adults aniquila l’impuls pueril que ens connecta amb el més bàsic de l’entorn. Les forces. Ja no saltem a les basses o ni obrim la boca mirant al cel en ploure.

A Caparica —una platja inacabable de sorra blanca a 20 minuts de Lisboa—després de rebre una patacada, em vaig haver d’anar a revifar a la sorra. Va ser el que va trigar en arribar una mànega d’aigua i a descarregar pedra amb ràtzies ciclòniques. I allí estava jo, sense sensibilitat als dits dels peus, amb un llavi mig partit i asseguda a sobre el “corchopan” observant la tempesta que em passava per sobre. Les ratxes estriaven l’aigua a esgarrapades. Les onades venien desbandades i el gris fosc de la tromba es transformava en una cortina blanca.

I jo continuava a sobre el puto “corchopan” amb els ulls esbatanats, flipant en colors. Una excusa per estar gaudint d’una tempesta. Una excusa per patir els embats del mar com si fos un amant maldestre. I a poc a poc,  et trobes afinant les orelles per sentir el vent, o aixecant el cap en la foscor per veure que Orió finalment ha marxat. Fins i tot et trobes  traient el cap per la finestra per flairar l’olor d’estiu que despunta entre les partícules en suspensió i els òxids de nitrogen.

I tot d’una et preguntes si ets ximple o ets ximple, d’haver-te perdut tot aquest bé de déu d’obvietats naturals que s’oposen directament al malestar del dia a dia. Cal que aixequem més el cap de les putes pantalles del mòbil i ens connectem més amb la realitat que ens envolta. La realitat natural òbviament, no pas la política.

*corchopan=taula de surf tova que fan servir els que n’aprenen

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.