El malaurat dia de la dona i la nena en la ciència

Avui diumenge és el dia de la dona i la nena a la ciència.

M’agradaria fer quatre ratlles del que sembla que no existeix però que ens arriba a definir o fins i tot ens arriba a desdibuixar la carrera i el somriure.

En diuen “gender bias” o biaix de gènere. De fet, és una manera molt enganyosa d’esmentar el masclisme que hi ha en el món de la recerca. És a dir que fins i tot desmereixen el tracte diferencial que patim cada dia i el suavitzen amb aquesta nomenclatura hipster anglificada. I si bé el biaix de gènere no deixa un ull de vellut com en les dones que reben, si que fa malbé les carreres i la salut de moltes científiques. I això és un problema que ens afecta a tots perquè aquestes dones s’han format amb beques i han gaudit de projectes finançats amb els impostos de tots nosaltres.

Bàsicament el masclisme en la recerca fa que es llencin els diners dels contribuents de manera preocupant. El potencial d’aquestes dones no retornarà a la societat en forma de nous medicaments, en descobriments sobre el càncer o en com afrontar o combatre el canvi climàtic.Per tant tots i cadascun de nosaltres hi perdem. Cada becària predoctoral que abandona la tesi perquè ha tingut una mala experiència, cada investigadora postdoctoral que ho deixa perquè ha patit de valent intentant demostrar la seva competència científica, són diners i sobretot carreres i persones que es perden del malaurat sistema de recerca.

I aquí la crítica és general. El biaix de gènere l’exerciten tant les dones com els homes. Sorpresa! Aquí sí que hi ha igualtat. Són actituds tant incrustades que no es fan estranyes: la incredulitat d’uns resultats presentats per una dona, minar el poder de convicció d’una altra col·lega, desmerèixer-li una fita aconseguida, dubtar dels mèrits d’una investigadora i creure que sempre els deu a col·legues mascles en rangs superiors i amb l’ombra implícita del dret de cuixa…

I si tot això no funciona després treuen el trumfo de si tens fills, o no,  i si ets mare, si ets de les bones, de no passar tanta estona al lab. Aquesta actitud tan rància i tan normalitzada no ens escandalitza, ens embolcalla el dia a dia com si fos la humitat relativa de l’ambient. Tot plegat es converteix en un munt de pals a les rodes que explicaria perquè en posicions superiors de la carrera investigadora no hi hagi la mateixa proporció de dones que en les classes dels graus de ciències.

Des de ben petits ens inculquen aquestes actituds. A els nois se’ls incentiva i se’ls aplaudeix l’interès per la ciència. A les noies, molt sovint se les ridiculitza. Qui no ha sentit mai “fes-te la tonta, si vols anar bé…!”??

Jo vaig tenir la sort que de ben petita els de casa em van incentivar la curiositat de manera natural, sense forçar-ho. El Cheminova va ser un clàssic. Les sortides al bosc o al mar eren la millor escola. Va caure fins i tot un telescopi amb el qual observant la lluna una nit de Reis vaig agafar  una pulmonia de collons.

Un exemple el vam tenir dijous passat al Polònia quan van  imitar l’Elsa Artadi. Van caricaturitzar-la per ser intel·ligent i la van deixar com si fos beneita i tot, de tant llesta. Em sap greu perquè normalment hi ric molt, amb els de Polònia, però el missatge que donen ridiculitzant uns mèrits acadèmics com els d’aquesta dona, és nociu i insultant.

I és aquesta actitud tan generalitzada que més d’un/a llegirà aquest tros i dirà: aquesta és una exagerada, tot el que diu no és pas veritat, i algun també dirà, segur que és una malfollada (aquest repunt els encanta, es pensen que fereixen i tot!)

Durant la meva carrera investigadora me n’he trobat de tots colors. Els que recordo amb estima són la gent que, indistintament del seu gènere, han estat crucials pel meu aprenentatge. D’aquests últims, n’he après moltíssim i els considero molt bones persones científiques. Sempre donant suport, fent crítica constructiva i incentivant idees trencadores. Però també me n’he trobat d’ultratòxics, víctimes de la seva pròpia insatisfacció personal i que tenien el mateix efecte en la gent que l’àcid sulfúric o la balena blava. D’aquests però, també n’he après; sobretot he après a detectar-los una hora lluny i evitar-los. I si malauradament hi he hagut de tenir tractes, he après que són gent tant pobra d’esperit que el coratge de confrontar-los, la feina ben feta, la convicció en una mateixa i la perseverança els desarma completament,  els deixa nus tal com són, desfetes humanes acostumades a l’abús de poder i a no trobar resistència.

Per això, cal protestar sempre, resistir els embats, cal dir el que no ens agrada i cal descobrir aquestes actituds. No hi pot haver espai per la connivència. Ens estarem fent un favor a nosaltres mateixos/es i a les generacions futures.

El que si que m’ha quedat clar amb tots aquests anys fotent-li canya al laboratori que a l’única persona que has de complaure és a tu mateixa, has d’estar a gust amb la teva disciplina de treball i no has de dubtar ni un sol moment que no vals per allò que realment t’agrada fer. Si et deixes convèncer que no serveixes, aquell dia ells guanyen i tu ho perds tot.

Dedicar-se a la ciència no té res de poètic, normalment no surt mai res i si surt algun resultat és perquè ens hem equivocat. Però tot i així, un dels plaers més grossos que existeix és aquell instant quan totes les peces encaixen i que es descobreix un capítol totalment desconegut fins al moment. Tant sols per aquests moments ínfims, valen la pena tots els esforços fets en la recerca.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.