Córrer i Nova York

Realment ja se n’han de tenir ganes, de fotre’s unes vambes i sortir a fer gambades de bon matí.

En Murakami va escriure tot un llibre explicant les seves raons per córrer. Jo sincerament no tinc tanta inventiva. Hi vaig de manera inconstant, normalment quan ja en tinc els collons ben plens, de tot plegat, com si fos un ritual per reformatar el disc dur. De fet, córrer en si no m’agrada. Em falta l’aire, em fan mal els músculs i acabo amb cara de mala llet. Però per altra banda, córrer amb la música xumba xumba a tot drap, m’ho fa molt més portable. El ritme del bum bum bum enganya molt bé el cervell i disfressa un patiment amb una activitat plaent. Per això, tot i començar fatal,  acabo com si m’hagués pres alguna substància estupefaent. Beneïdes les endorfines!

Quan vivia a Nova York córrer per Central Park sempre era una experiència. Em servia per reconciliar-me amb la ciutat. Amb el cap ben emboirat, arribava al caminet del reservoir i només de veure el perfil dels rasca-cels reflectit en el llac em deia a mi mateixa que, només per aquelles vistes, ja valia la pena viure en aquell coi de ciutat. Nova York és una ciutat dura de collons, sobretot perquè la solitud t’encalça a cada cantonada. Però és el centre del món. I en començar a saltar pel camí de grava, en un mateix moment veia l’edifici dels Caçafantasmes, l’hotel Plaza al fons i la cinquena avinguda plena de taxis grocs.

800px-Central_Park_jogging

A l’hivern havies d’evitar córrer pel fang gelat, te la podies fotre de manera espectacular. A la primavera, els arbres florits et feien sentir com si correguessis sota cirerers japonesos. A l’estiu, la xafogor t’obligava a anar-hi als vespres amb el perill de menjar-te accidentalment alguna cuca de llum. Però el més perillós de l’estiu eren els corredors que gambaven sense samarreta (no m’ho invento, us hi he posat una foto i tot, del wikimedia commons!). Els seus torsos sí que eren un bon al·licient per l’entrenament d’esprints. I finalment a la tardor, veient els colors ocres i de sang a les fulles, ja et venien tots els mals perquè l’hivern malparit t’esperava a les portes.

Però no tot eren corredors que ensenyaven els pectorals (llàstima!). També hi havia un home gran amb la mirada plena d’orgull que feia la volta al llac amb un caminador. Anava vestit de corredor i portava penjada una medalla d’alguna marató. Amb els anys, perquè me n’hi vaig estar gairebé set, va substituir el caminador per una cadira de rodes; i finalment ja l’empentava un cuidador. Però cada dissabte ell persistia, fent la seva volta d’honor. Per mi veure’l era com un clatellot del pas del temps, d’un temps que s’escolava a la velocitat de la llum. Però sempre me’l mirava i li dedicava un somriure. Igual es va pensar que era beneita o que buscava pla, vés a saber… En el fons tant li feia, perquè tal com va dir una amiga meva, allò era NYC i mai hi eres la més boja ni el més agosarat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.