“Stoked”

“Stoked” de per vida, fins que el cos aguanti!

El 2017 ha estat el meu any d’iniciació al surf. I m’encanta. Tot i que m’he hagut de posar en forma per aguantar les hòsties que t’emportes amb cada onada.

Al mes de maig, després d’una temporada molt llarga i anguniosa d’oposicions, em vaig auto-regalar un viatge a Fuerteventura per anar a fer surf. Vaig tenir els pebrots de sortir de la meva zona de confort. I la satisfacció experimentada després d’agafar una onada, estassada i sense esma a la sorra de El Cotillo, va ser indescriptible. Potser també innecessari? Segurament sí. Però el fet de ser capaç de saltar sobre monstres rugents d’aigua i lliscar-los fins a la platja em va recordar que podia encarar-me a la por. Tot i així, a cada onada la por torna i et preguntes què collons hi fas allà, fent l’imbècil, guanyant-te una rebolcada que t’omplirà de sorra fins a les trompes (no diré quines). Va, deixem-ho entre valentia i inconsciència. I a l’Octubre – tal com estava el país – vaig repetir. I el neguit d’anar mar endins amb els que en sabien més creixia per moments. I d’aquest neguit en diuen estar “stoked”, quedar enganxat a agafar onades (tot i caure’n d’infinites més). Així doncs, el surf és com la vida, que reparteix hòsties com si fossin frisbis, però aquí almenys recuperes ben ràpid les ganes de tornar a jugar.


Es veu que l’Agatha Christie també surfejava.  S’ho va córrer tot, des de Nova Zelanda fins a Hawaii. En va aprendre a Muizenberg beach, a Sud-àfrica, l’any 1922, on hi ha taurons tan grossos com un autobús. I semblava que la creadora de Miss Marple estigués prenent te i escrivint tot el dia!  I va i la dona era una “pro”! Deuria ser fantàstic esmicolar la cotilla dels convencionalismes més rancis de l’època exercitant l’esperit gamberro fent surf. Perquè en el fons, quan estàs sobre la taula esperant una onada, et poses en fase amb el mar i elimines tot el soroll de fons del voltant. I encara que t’enganxi una rentadora (o onada que et fa girar i no et deixa sortir), a la fi estàs idiòticament complaguda amb tu mateixa-tal com diu la Christie- i la resta t’importa un pito.  Els renecs, per cert, hi són sempre, que són terapèutics. Per sort, han recollit fotos i cartes dels seus periples en un llibre: The Grand Tour: Letters and photographs from the British Empire Expedition 1922 by Agatha Christie. Me’l llegiré, sens dubte.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.