Córrer i Nova York

Realment ja se n’han de tenir ganes, de fotre’s unes vambes i sortir a fer gambades de bon matí.

En Murakami va escriure tot un llibre explicant les seves raons per córrer. Jo sincerament no tinc tanta inventiva. Hi vaig de manera inconstant, normalment quan ja en tinc els collons ben plens, de tot plegat, com si fos un ritual per reformatar el disc dur. De fet, córrer en si no m’agrada. Em falta l’aire, em fan mal els músculs i acabo amb cara de mala llet. Però per altra banda, córrer amb la música xumba xumba a tot drap, m’ho fa molt més portable. El ritme del bum bum bum enganya molt bé el cervell i disfressa un patiment amb una activitat plaent. Per això, tot i començar fatal,  acabo com si m’hagués pres alguna substància estupefaent. Beneïdes les endorfines!

Quan vivia a Nova York córrer per Central Park sempre era una experiència. Em servia per reconciliar-me amb la ciutat. Amb el cap ben emboirat, arribava al caminet del reservoir i només de veure el perfil dels rasca-cels reflectit en el llac em deia a mi mateixa que, només per aquelles vistes, ja valia la pena viure en aquell coi de ciutat. Nova York és una ciutat dura de collons, sobretot perquè la solitud t’encalça a cada cantonada. Però és el centre del món. I en començar a saltar pel camí de grava, en un mateix moment veia l’edifici dels Caçafantasmes, l’hotel Plaza al fons i la cinquena avinguda plena de taxis grocs.

800px-Central_Park_jogging

A l’hivern havies d’evitar córrer pel fang gelat, te la podies fotre de manera espectacular. A la primavera, els arbres florits et feien sentir com si correguessis sota cirerers japonesos. A l’estiu, la xafogor t’obligava a anar-hi als vespres amb el perill de menjar-te accidentalment alguna cuca de llum. Però el més perillós de l’estiu eren els corredors que gambaven sense samarreta (no m’ho invento, us hi he posat una foto i tot, del wikimedia commons!). Els seus torsos sí que eren un bon al·licient per l’entrenament d’esprints. I finalment a la tardor, veient els colors ocres i de sang a les fulles, ja et venien tots els mals perquè l’hivern malparit t’esperava a les portes.

Però no tot eren corredors que ensenyaven els pectorals (llàstima!). També hi havia un home gran amb la mirada plena d’orgull que feia la volta al llac amb un caminador. Anava vestit de corredor i portava penjada una medalla d’alguna marató. Amb els anys, perquè me n’hi vaig estar gairebé set, va substituir el caminador per una cadira de rodes; i finalment ja l’empentava un cuidador. Però cada dissabte ell persistia, fent la seva volta d’honor. Per mi veure’l era com un clatellot del pas del temps, d’un temps que s’escolava a la velocitat de la llum. Però sempre me’l mirava i li dedicava un somriure. Igual es va pensar que era beneita o que buscava pla, vés a saber… En el fons tant li feia, perquè tal com va dir una amiga meva, allò era NYC i mai hi eres la més boja ni el més agosarat.

“Stoked”

“Stoked” de per vida, fins que el cos aguanti!

El 2017 ha estat el meu any d’iniciació al surf. I m’encanta. Tot i que m’he hagut de posar en forma per aguantar les hòsties que t’emportes amb cada onada.

Al mes de maig, després d’una temporada molt llarga i anguniosa d’oposicions, em vaig auto-regalar un viatge a Fuerteventura per anar a fer surf. Vaig tenir els pebrots de sortir de la meva zona de confort. I la satisfacció experimentada després d’agafar una onada, estassada i sense esma a la sorra de El Cotillo, va ser indescriptible. Potser també innecessari? Segurament sí. Però el fet de ser capaç de saltar sobre monstres rugents d’aigua i lliscar-los fins a la platja em va recordar que podia encarar-me a la por. Tot i així, a cada onada la por torna i et preguntes què collons hi fas allà, fent l’imbècil, guanyant-te una rebolcada que t’omplirà de sorra fins a les trompes (no diré quines). Va, deixem-ho entre valentia i inconsciència. I a l’Octubre – tal com estava el país – vaig repetir. I el neguit d’anar mar endins amb els que en sabien més creixia per moments. I d’aquest neguit en diuen estar “stoked”, quedar enganxat a agafar onades (tot i caure’n d’infinites més). Així doncs, el surf és com la vida, que reparteix hòsties com si fossin frisbis, però aquí almenys recuperes ben ràpid les ganes de tornar a jugar.


Es veu que l’Agatha Christie també surfejava.  S’ho va córrer tot, des de Nova Zelanda fins a Hawaii. En va aprendre a Muizenberg beach, a Sud-àfrica, l’any 1922, on hi ha taurons tan grossos com un autobús. I semblava que la creadora de Miss Marple estigués prenent te i escrivint tot el dia!  I va i la dona era una “pro”! Deuria ser fantàstic esmicolar la cotilla dels convencionalismes més rancis de l’època exercitant l’esperit gamberro fent surf. Perquè en el fons, quan estàs sobre la taula esperant una onada, et poses en fase amb el mar i elimines tot el soroll de fons del voltant. I encara que t’enganxi una rentadora (o onada que et fa girar i no et deixa sortir), a la fi estàs idiòticament complaguda amb tu mateixa-tal com diu la Christie- i la resta t’importa un pito.  Els renecs, per cert, hi són sempre, que són terapèutics. Per sort, han recollit fotos i cartes dels seus periples en un llibre: The Grand Tour: Letters and photographs from the British Empire Expedition 1922 by Agatha Christie. Me’l llegiré, sens dubte.

Prova…

Collons que és complicat això dels blogs. I quan saps com funcionen després ja se t’ha passat la inspiració…Total qui els llegeix? Tant de temps tenim per llegir les empanades mentals dels altres? Per això les entrades de l’Spritz seran clares, curtes i concises. I si algun dia tinc més rotllo us avisaré perquè demaneu un segon aperol.  La propera entrada serà més complerta. Esperem…