Platja d’Aro, molt més que el “satisfyer” del Baix Empordà

Platja d’Aro sempre ha tingut mala fama. Massa gent de compres, massa gent a les platges massa gent a la nit. Sí, és cert, els dissabtes i els diumenges Platja d’Aro serveix de “satisfyer” lúdic-comercial pels gironins i la gent d’arreu gràcies al seu horari de municipi turístic i a les seves platges. Però ben mirat, i descartant el consumisme més salvatge, Platja d’Aro és un punt estratègic que ens permet gaudir del seu entorn i del Baix Empordà d’una manera radial i privilegiada.

Posem pel cas que hi arribem un divendres a la tarda, amb el crepuscle tenyint Mas Nou de tocs fluorescents. Podem arribar-nos a la Llotja de Palamós per a comprar quatre escamarlans que encara salten (i pessiguen) o unes gambes, d’aquelles que et fulminen la retina amb la seva vermellor. També podem badar amb la pell calidoscòpica dels calamars o amb la iridescència dels sonsos, més fins que el cabell d’àngel. I si encara hi ha garoines, ja tenim un festival de sabors maridables amb un blanc saborós de la vall de Calonge. Tot plegat ens ho podem menjar a la fresca, amb la marinada esbandint l’estrès de tota la setmana.

L’endemà podem conduir a través dels arrossars de Pals guiats pel Montgrí bel·ligerant. Pel camí, i segons l’època, albirarem alguna cigonya descansant o tot d’orenetes trastocades pel bé de deu de mosquits de l’albada. Arribarem a la platja de l’Estartit i  allà ens podem encarar amb el mar fent surf. No cal anar a Hawaii! Davant les Medes podem cavalcar parets d’aigua aprofitant la mar de fons de nord o les resquícies d’alguna llevantada. Les onades us amararan d’una salabror necessària, i us inocularan un estat nirvanós més propi de l’Ayahuasca.

Si encara us queden forces a la tarda, i amb el sol taronja escolant-se rere els pins, podeu anar a fer una nedada a Cala Rovira, un racó triat per la seva bellesa tant pels romans com pels anxovaires de l’Escala, com a recés estival.  La llum diürna pinta la cala d’uns blaus que encara ni existeixen. I a sota l’aigua, el fons és ple de lloses foradades alternades amb parterres de posidònia.

És per això que al capvespre mabres, sards, oblades, saupes i núvols d’un blau elèctric de castanyoles jovenívoles us embolcallaran de manera temerària.   I us asseguro que aquella nit dormireu plans, amb la calma i el silenci que la gran ciutat és incapaç de proporcionar.

I finalment l’endemà podeu acabar el cap de setmana fent una incursió al meravellós bosc lluminós de les Gavarres. Les sureres i les alzines deixen passar la claror de tal manera que els verds dels arboços inferiors es tornen de jade i les mates de bruc espeterneguen amb les gotes de rosada. Allí, una infinitat de senders, sovint freqüentats per rucs de mirada dolça, ens portaran al bell mig del massís fins arribar al Puig d’Arques. Des del mirador i agafats ben fort a la barana si fa Tramuntana, podem recórrer tota la província amb la mirada, des del Canigó, Ull de Ter, el cap de Creus, les Medes, el cap de Begur i Sant Feliu.  I tot això des del melic del Baix Empordà que és Platja d’Aro.

Fuerteventura

Fuerte és Mart. Aterres i no hi veus cap arbre, és tot un pedregar de terra vermella i cràters inconnexes. De tant en tant alguna palmera s’intercala en el paisatge. És una illa despullada, exposada als elements més cruels. I aquesta nuesa del magma mil·lenari, d’esperit aspre i punyent, se t’escola ben endins. Les preocupacions peninsulars es dissolen en el malpaís, i els dols diversos queden a sol i serena, a mercè dels bramuls dels alisis i del rugit del mar. La solitud hi és però et mira de lluny, no gosa perseguir-te perquè les marees l’espanten.

Però quan comences la batalla amb les onades veus que estàs envoltada d’éssers com tu, que han decidit sortir de l’òrbita tirànica del que s’espera d’ells,  éssers que els importa ben poc la sal als cabells i que vencen gegants, ja siguin de sal o de sang. Individus que al capdavall, descobreixen que un paisatge erm els transforma, els estripa els quatre draps que encara porten i els vesteix d’escates de coratge.  Amb ells aprens que la calma et salva d’una revolcada eterna, entens que el silenci premia l’espera mar endins, t’adones que pots llegir l’aigua i descobrir-hi versos frapants. I talment com balles amb l’oceà aprens a dansar amb la vida, fotent-hi el mateix valor que hi fots quan sents la remor d’un monstre líquid. I així, lluitant amb força, te n’adones que t’has convertit en una persona d’aigua. I a partir d’aquí, ja no hi ha volta enrere.

Castellano:

Fuerte es Marte. Aterrizas y no ves ningún árbol, es todo un pedregal de tierra roja y cráteres inconexos. De vez en cuando alguna palmera se intercala en el paisaje. Es una isla desnuda, expuesta a los elementos más crueles. Y esta desnudez del magma milenario, de espíritu áspero y punzante, se te filtra cuerpo adentro. Las preocupaciones peninsulares se disuelven en el malpaís, y los duelos diversos quedan a la intemperie, a merced del griterío de los alisios y del rugido del mar. La soledad está, pero te mira de lejos, no se atreve a perseguirte porque las mareas la asustan. Pero cuando empiezas la batalla con las olas ves que estás rodeada de seres como tú, que han decidido salir de la órbita tiránica de lo que se espera de ellos, seres que les importa muy poco la sal en el pelo y que vencen gigantes, ya sean de sal o de sangre. Individuos que después de todo, descubren que un paisaje vacío los transforma, los desgarra de los cuatro paños que todavía llevan y los viste de escamas de coraje. Con ellos aprendes que la calma te salva de un revolcón eterno, entiendes que el silencio premia la espera mar adentro, te das cuenta de que puedes leer el agua y descubrir versos impactantes.

Y tal como bailas con el océano aprendes a danzar con la vida, poniendo el mismo valor que sacudes cuando oyes el estruendo de un monstruo líquido. Y así, luchando con fuerza, te das cuenta de que te has convertido en una persona de agua. Y a partir de aquí, ya no hay vuelta atrás.

English:

Fuerte is Mars. You land and you don’t see any trees, it’s all a scree of red earth and unconnected craters. Occasionally a palm tree is thrown in the landscape. It is a bare island, exposed to the cruelest elements. And this nakedness of the millennial magma, with a harsh and sharp spirit, leaks into your body. The peninsular worries dissolve in the malpaís, and your few own grievings are left in the open air, at the mercy of the screaming of the trade winds and the roar of the sea. Loneliness is there, but she looks at you from afar, she doesn’t dare to chase you because the tides scare her. But when you start the battle with the waves you see that you are surrounded by beings like you, who have decided to leave the tyrannical orbit of what is expected of them, beings that care little about salt in their hair and that beat giants, made of salt or blood. Individuals who, after all, discover that an empty landscape transforms them, tears them apart from the cloths they still wear and dresses them with scales of courage. With them you learn that calm saves you from an eternal stir, you understand that silence rewards waiting from offshore, you realize that you can read the water and discover striking verses. And just as you dance with the ocean, you learn to dance with life, being as bold as you are when you hear the roar of a liquid monster. And so, fighting hard, you realize that you have become a person of water. And from here, there is no turning back.

De reines i neurociència: el preu d’un pica-pica

Fa un parell de setmanes vam estar a una reunió de neurocientífics a la ciutat de València, que venia apadrinada per la Sofía.

Diuen que sempre es mostra molt interessada en els temes que s’hi tracten i que fins i tot, una vegada va demanar més info sobre l’ús medicinal (o no) dels cannabinoides. Com a republicana que sóc, que hi fos ella, no és que em generés cap mena d’interès. Entenc que ha de justificar el sou que li paguem entre tots, i que millor així, que no pas anant a corrides de braus en mode celebració. Aquell dia havíem esmorzat molt d’hora, perquè sense el corredor mediterrani havíem agafat un tren a les 8 del matí i havíem passat 3 hores travessant camps de tarongers i fàbriques de ceràmica.  A més, havíem dinat molt poc i el berenar fou fugaç. Per sort ens van dir que aniríem a la recepció de l’ajuntament on teòricament ens esperava barra lliure i un pica-pica exuberant. Però també ens hi esperava la reina. Per seguretat primer ens van tancar en una sala a 30ºC, més d’una hora, i després ens van deixar pujar cap a la recepció. I aleshores vam ser conscients de la trampa que ens havien ordit. Si no passàvem, un per un, a donar la mà a la reina, no podíem accedir als canapès. Imagineu-vos, unes 150 persones famèliques, algunes monàrquiques i encantades de la vida, assajant genuflexions, i altres, republicanes moleculars  buscant escapatòries impossibles al besamans. La cua anava avançant emetent rugits estomacals més propis d’una sabana africana. Així doncs, la hipoglucèmia i els seus guardaespatlles ens van empènyer escales amunt, sense escapatòria possible, davant d’una dona gran amb cara amable amb la mà preparada. A mi, em va envair una incomoditat molt grossa, per la institució que representa i pel ridícul que em susciten les pretensions reials heretades. Què feia? Li negava la salutació a una pobra iaia pels meus principis polítics i armava un xou del quinze, allà davant, amb fotògraf inclòs? O passava ràpid fent més mala cara que el Fary menjant llimones i li donava la mà amb una flaccidesa més digne d’una nit etílica? Vaig fer el segon perquè tenia gana i perquè no hi havia escapatòria. Per sort, els meus meniscos republicans no em van permetre cap mena de flexió irreverent. I un cop passada, em va venir una gran vergonya aliena per ella, per allò tan anacrònic i surrealista que ens havien obligat a fer, en ple segle vint-i-u. No ens havien donat opció. Això de no deixar decidir és un tic tan ibèric que la gent ja ho ha normalitzat de manera escandalosa. Potser, de la família reial, és la que menys antipatia em desperta. És animalista, ha hagut d’aguantar un marit “campetxà” trenca-calces en sèrie, no ha pogut evitar els estralls de la consanguinitat  i ha hagut d’acceptar un gendre del Barça tancat en una presó de dones per mangui. No m’estranya gens que la reina pregunti per l’ús medicinal dels cannabinoides, perquè el seu panorama no s’aguanta ni amb tres calades de tronxo.

En tornar al lab, els estudiants pre-doctorals, que són uns catxondos, se’n van fer creus del meu acte botifler, i em van preparar aquest meme. És un fotomuntatge però malauradament la foto de veritat deu existeir i no crec que jo (no pas la reina) hi faci millor cara.

Llibertat, igualtat i fraternitat, que diuen per les repúbliques reals, perquè per les monarquies parlamentàries, aquestes tres paraules desapareixen fàcilment dels diccionaris .

PS: per cert , la part científica va ser molt bona tot i els pocs diners que hi inverteixen.

SARDENYA …

…o el somni sobre un jaç de cartes nàutiques

Dormia sobre un jaç de cartes nàutiques que m’abduïen cada nit per  latituds mediterrànies. Quan agafava el son, bressolada per les onades, m’empenyien cap a un món de berils, paral·lels i coordenades. Nedava per quadrants confusos que em repel·lien tots els rumbs.  I en la llunyania, veia llambregades negres de fars que amagaven pedres tallants com ganivets.  Les ràtzies no donaven treva i aixecaven gegants d’aigua fosca que m’esclafien a sobre. I feia glopades salades que em cremaven l’ànima. I, de tant en tant, les potes d’un calamar gegant intentaven segrestar-me.

Les roques canviaven de forma, s’allunyaven i s’acostaven amb un cinisme quàntic. I al final, exhausta i derrotada, m’enfonsava en el blau tirrè per anar a raure en un llit tou de posidònies. I cada nit el mateix malson, el pas accidentat d’estrets infernals on hi naixia el pitjor de tots els vents, el mestral. Però per sort aquell matí, quelcom m’estirava del jaç d’alguer, cap amunt. Era l’olor densa de cafè que s’escampava pel veler. Per sort, l’aroma em va fer retornar al món dels vius i em va recordar on havíem fondejat a la tarda. Era una badia calmosa davant d’un pedrot al mig del blau. Uns espadats granítics s’alçaven rodons com el llom d’un drac verd de pins i màquia. Al capvespre el sol l’havia encès de carbassa mentre la foscor avançava silenciosa per sobre l’aigua.

Però abans de delir-me amb el xarop cafeínic, me’n vaig anar a nedar per treure’m la mandra. I  mentre el sol s’alçava entre les illes de Tavolara i de Molara i la lluna plena de ferragosto s’extingia rere la punta de Don Diego, jo surava pel medi líquid, recelosa de les clapes fosques, no fos cas que el kraken de les nits realment existís. Però cada vegada que treia el cap per respirar, era Tavolara qui em cridava, amb aquell to de veu de mare que sap el que et convé: _Vine! Vine!

I després d’una navegació breu i plaent, vam tirar l’àncora a les aigües turqueses del reialme més petit del món. Una platja llarga i blanca naixia de la falda dels espadats. I el mar que rossolava fins la sorra s’inventava blaus inexistents amb cada onada. I hi havia tot de gent senzilla gaudint tranquil·lament d’aquell desgavell pels sentits.  Qui no ha volgut tenir una illa on evadir-se de tot? Un regne on viure amb la marinada i renéixer a recés de les galernes? Fou allà on vaig descobrir el meu cel, el lloc on m’agradaria celebrar amb els meus per sempre més la pròpia derrota contra l’entropia. Hermann Melville a Moby Dick diu que els llocs de veritat no hi són mai, en els mapes. Si busqueu Tavolara no la trobareu sobre el paper perquè, en localitzar-la, s’esborra amb un sospir.

Per sort meva, el magnetisme de Tavolara va silenciar el jaç de cartes nàutiques i el son plaent va tornar a fer acte de presència. Fou allò o els patxarans de coberta, amb la millor companyia del món, sota les estrelles de Sardenya.

El perquè d’escriure

Què ens porta a voler  plasmar les nostres idees embastades en forma de novel·la a la recerca d’una versemblança que mai farà content a tothom?

He descobert que hi ha autors mediàtics. Havia sentit el terme però no els havia vist mai en acció de tant a prop; he observat que s’embolcallen d’aires místics i trobadorescs sense cap mena de vergonya. Poden estar 50 minuts tranquil·lament parlant d’ells mateixos amb el pretext de parlar d’un personatge del seu llibre. I això m’ha portat a descobrir l’existència d’una pugna d’egos més pròpia de Joc de Trons que no pas d’un panorama tròfic per al cervell. Hi ha estudis que lloen els efectes de la lectura en la plasticitat sinàptica. Llegir, imaginar, inventar mons poc probables i lluitar per fer-los quotidians. Aquí ja hi trobem una primera col·lisió en la lògica d’ajuntar paraules. Em pregunto si llegir textos on l’ego extrem de l’autor destil·la per les línies té realment un efecte beneficiós per la gimnàstica mental o bé pots acabar tenint un trencament fibril·lar.

Els autors sempre esperem que ens aplaudeixin els textos. Som humans, coi! S’entén perquè escriure no és fàcil, i fer-ho bé encara és més difícil. Requereix un esforç monumental i moltes hores de solitud. És clar que es vol un reconeixement, donar-li sentit al temps perdut vagant per la immensitat creativa. Però aquest delit de reconeixement és una finestra amb els vidres esquerdats que deixa entreveure la fragilitat de l’ego. Malauradament, trencar el vidre amb dues paraules feridores en una frase disfressada de compliment és el que s’estila: “La misèria de l’altre és la meva joia, encara que sigui efímera, que només duri fins que arribi un altre expenedor banal de compliments i em trenquin a mi el vidre.” Són batzegades de misèria on de tant en tant hi ha pics de reconeixement inesperat. En altres casos, poden ser mars de reconeixement injustos i pics efímers de realitat on el nen pregona per un microsegon que el rei va conill. I tot plegat és una llàstima.

S’escriuria o es llegiria molt millor sense aquesta necessitat d’esmicolar els egos aliens, fent l’exercici d’emetre una crítica constructiva. Però de qui? Dels lectors o dels acòlits de l’ofici?  No ho sé, aquest sistema és una mica lemmingnià (paraula inventada en honor al llibre d’en Jordi Dausà!). Molts sembla que perdin el nord i s’aboquin a l’abisme, encara que pretenguin fer el cor fort amb les crítiques.

I veient tal com està el pati, encara em pregunto per què escric… Doncs ben bé, no ho sé. Jo diria que és una necessitat de deixar sortir un reguitzell de paraules que em foten nerviosa, sense cercar incansablement el reconeixement aliè, ans el contrari; sempre que deixo llegir alguna cosa me’n penedeixo al minut, em sento exposada. No m’agrada veure un grapat de desconeguts treure el cap al meu balcó creatiu i que vegin els mons que imagino. M’incomoda. És compartir una intimitat de manera banal. Però d’altra banda, aquests mesos en els que els meus amics han anat llegint-me, he rebut missatges seus a hores intempestives, dient-me que n’estaven gaudint molt.  I només per això, per mi, ja val la pena escriure. Potser si que és un reconeixement encobert, sense voler acceptar que també m’alimenta l’ego. O igual només fa la funció de cola per refermar les esquerdes del vidre que el cobreix.

Potser seria més fàcil si l’autor/a passés a un segon terme. Potser s’haurien de fer més Ferrantes, escriure des de l’anonimat per evitar influenciar en l’efecte de la història que vols explicar. El sol fet de llegir la bio de l’escriptor/a a la contraportada ja genera un biaix, uns prejudicis en la lectura, si finalment s’esdevé. En ciència passa una mica igual, mirem qui és l’últim autor i si el coneixem per a bé, ens creurem una mica més els resultats que ens explica. Bé, no gaire més.

En els llibres, a títol de lector, l’experiència de llegir genera unes sensacions que són difícils de quantificar en nombres. Que t’agradi un llibre depèn dels teus gustos, de la temporada que estàs passant i de quina sintonia tens amb el tema que s’hi descriu. A vegades trobo a faltar la nuesa de la ciència en comparació a les capes gruixudes i complexes que embolcallen els llibres. Però una novel·la és una peça de plaer i d’entreteniment i això, poques vegades és gratuït. I sempre que hi han transaccions econòmiques pel mig, hi ha interessos. És difícil que un llibre canviï la vida de les persones però el que és més fàcil és que les seves frases acabin activant nuclis cerebrals específics, amb resultats prou explosius. Quins llibres volem llegir  o quins ens fan consumir? Ego, paraules sincopades i mokumentals?  O bé veu anònima, mots que sacsegin i  imatges en HD-4K fetes de lletres nutritives? Què es vol escriure i per què? Potser no cal un “perquè” argumentat de manera coherent. Al cap i a la fi potser les millors històries són les que surten a pressió de manera inesperada i que segresten el lector sense voler.

(Text dedicat a tots els escriptors/es  “outsiders” que he anat coneixent aquests mesos i que, per sort,  de mediàtics i egocèntrics en tenen ben poc.)

 

Surf a casa

A l’Estartit també es surfeja.

#surfathome,que diuen per Instagram.

Passo per una carretera flanquejada  d’arrossars. Als marges dels camps emplenant-se d’aigua hi ha mil poncelles que esclaten entre flors grogues i blanques. Les orenetes, a aquella hora, es tornen folles perseguint els últims mosquits de l’albada. I de tant en tant, un falcó fa vol rasant per marcar territori. I al fons, amb tot el tedi del món, reposa el Montgrí, com un mugró descaradament invitador, dominant tota la plana. I finalment trobo la platja, amb un sol estantís rere un tel de núvols que no acaben de marxar, tot i la Tramuntana. Més enllà de les dunes, les onades s’arrissen anàrquiques. És vora l’aigua on començo la meva àrdua lluita amb el mar, amb el cos encara encarcarat de nit i vestida amb una falsa pell de petroli, per no sentir la fredor d’un mediterrani poc acollidor. I remunto les parets d’aigua però aquestes se’m rifen, perquè se m’amaguen per treure el nas allà on no sóc. Em xulegen i em rebreguen però alhora m’amaren d’una salabror que necessito. I perdent la bufera arribo al punt on l’onada encara no trenca. És un llimb on l’aigua es corba lentament però de manera inevitable,  i rebufa enrere, espraiant-me la cara, com els espiracles d’una balena. I amb els minsos rajos de sol apareixen petits arcs de sant Martí que triguen res a morir. És aleshores que veig el desnivell que agafa l’aigua i m’espanto. Aprofito per recuperar-me sobre la taula. Miro l’horitzó i les Medes ni es mouen, soc jo que pujo i baixo amb les sèries líquides. I quan m’ha tornat l’alè i la força als braços, m’encaro amb la por i observo de reüll el que m’espera. L’aigua avisa amb una remor aguda, sostinguda. Remo com si no hi hagués demà, tot i que sembla que el món es pari, que no avanci gens perquè m’estiren la catifa d’aigua en contra direcció.  En un tres i no res, la tinc a sobre. És aleshores que procuro no mirar més enrere perquè el pànic entra en tromba. Pujo a la taula encara no sé com i, de la basarda, xisclo incrèdula d’haver-me alçat. Em tremolen les cames per la velocitat i la manca de tècnica. Però m’és igual. L’esverament d’haver-ne agafat una m’esborra el terror i em dibuixa un somriure idiota a la cara. I així, una rere l’altra, aconsegueixo diluir-me en l’aigua que blaveja per acabar ressonant amb la freqüència del mar, fins a arribar a un estat nirvanós però sense fàrmacs.

Caràcter

N’estic fins els collons de sentir que tinc caràcter. “Ui si però té un caràcter…” Tenir caràcter és la major xacra per les dones, és com tenir la lepra, sobretot a nivell professional. Si en tens, passes a la llista de les més problemàtiques, de les més perilloses i si et passes de més de tres mocs per setmana, et regalen una granota de color carbassa Guantánamo. M’ho he sentit a dir des que era petita, mentre era adolescent i ara que estic a la “mitjana edat”. Si ets dona, tenir caràcter és com una malaltia infecciosa. T’intenten aïllar al màxim, no fos cas que fos contagiós i se’ls acabés aquest sistema patriarcal de merda. Tant se val què aconsegueixis, si és tirar endavant una feina, una família, una vida, el que sigui! En definitiva, sempre és un munt de feina feta amb suor i moltes llàgrimes. Perquè, desenganyem-nos, el que aconseguim les dones, sovint implica el doble d’hores de feina per tenir el mateix reconeixement que un home. I a sobre, sovint et titllen de portar mala hòstia… Amb el que costa tot, a sobre, hauríem d’estar encantadores, esplèndides i en un estat sostingut de dolçor excitant. Ho tenen tan ben muntat que si et queixes o els contradius et releguen al grup de les neurastèniques, al de les mal follades o al grup de dones només aptes per a gats. I per què m’indigno quan sento aquests comentaris? No és des de la inseguretat d’aconseguir el reconeixement del grup, no. M’indigno perquè aquests comentaris deshumanitzen i neutralitzen qualsevol opció d’empatia reversa. Son nocius, corrosius i capgiren decisions que poden afectar la teva vida. “Té un caràcter… pensa-t’ho bé abans de donar-li una promoció, potser hauries d’agafar algú més mal·leable…Vols dir que vas bé? Perquè té un caràcter….” I en comptes de veure persones decidides que s’atreveixen a agafar la bèstia per les banyes i que no estan d’hòsties —vaja, el que seria la màxima aspiració d’un headhunter—ah no, tenir caràcter està penat. Està acarnissadament castigat en un aïllament preventiu que pot acabar sent permanent. Doncs sabeu què us dic? Doncs que pel mateix preu continuaré tenint caràcter i a qui prefereixi milongueros o bledes soleiades, que s’arregli i que n’assumeixi les conseqüències. (la rossa del GIF va dedicada a vosaltres). Si no ens posessin tants pals injustos a les rodes, només potser així, ens quedaria una mica d’energia per estar de més bon humor.

Imatge: https://tenor.com/es/ver/middle-finger-fuck-you-gif-4882889

Caparica

Des que em dedico a rebolcar-me per les onades amb neoprè que gaudeixo enormement de la intempèrie adversa.

Et fots a l’aigua plovent a deu graus de temperatura ambient. Aguantes calabruix  o bé rius sol només de veure la mala mar que hi ha. Aquest ball a batzegades amb els elements despietats m’esvera. Tot d’una el més bàsic del món agafa un sentit lògic i profund. La lluna mateix, amb un silenci estrany, sembla que t’expliqui la teoria de les cordes i l’embolic quàntic de manera entenedora. En canvi, les coses i les persones supèrflues perden tota l’essència, irremeiablement.  Val a dir que aquesta observació no és fruit d’haver fumat “matuja”, que us estic veient! Només és que la vida d’adults aniquila l’impuls pueril que ens connecta amb el més bàsic de l’entorn. Les forces. Ja no saltem a les basses o ni obrim la boca mirant al cel en ploure.

A Caparica —una platja inacabable de sorra blanca a 20 minuts de Lisboa—després de rebre una patacada, em vaig haver d’anar a revifar a la sorra. Va ser el que va trigar en arribar una mànega d’aigua i a descarregar pedra amb ràtzies ciclòniques. I allí estava jo, sense sensibilitat als dits dels peus, amb un llavi mig partit i asseguda a sobre el “corchopan” observant la tempesta que em passava per sobre. Les ratxes estriaven l’aigua a esgarrapades. Les onades venien desbandades i el gris fosc de la tromba es transformava en una cortina blanca.

I jo continuava a sobre el puto “corchopan” amb els ulls esbatanats, flipant en colors. Una excusa per estar gaudint d’una tempesta. Una excusa per patir els embats del mar com si fos un amant maldestre. I a poc a poc,  et trobes afinant les orelles per sentir el vent, o aixecant el cap en la foscor per veure que Orió finalment ha marxat. Fins i tot et trobes  traient el cap per la finestra per flairar l’olor d’estiu que despunta entre les partícules en suspensió i els òxids de nitrogen.

I tot d’una et preguntes si ets ximple o ets ximple, d’haver-te perdut tot aquest bé de déu d’obvietats naturals que s’oposen directament al malestar del dia a dia. Cal que aixequem més el cap de les putes pantalles del mòbil i ens connectem més amb la realitat que ens envolta. La realitat natural òbviament, no pas la política.

*corchopan=taula de surf tova que fan servir els que n’aprenen

El malaurat dia de la dona i la nena en la ciència

Avui diumenge és el dia de la dona i la nena a la ciència.

M’agradaria fer quatre ratlles del que sembla que no existeix però que ens arriba a definir o fins i tot ens arriba a desdibuixar la carrera i el somriure.

En diuen “gender bias” o biaix de gènere. De fet, és una manera molt enganyosa d’esmentar el masclisme que hi ha en el món de la recerca. És a dir que fins i tot desmereixen el tracte diferencial que patim cada dia i el suavitzen amb aquesta nomenclatura hipster anglificada. I si bé el biaix de gènere no deixa un ull de vellut com en les dones que reben, si que fa malbé les carreres i la salut de moltes científiques. I això és un problema que ens afecta a tots perquè aquestes dones s’han format amb beques i han gaudit de projectes finançats amb els impostos de tots nosaltres.

Bàsicament el masclisme en la recerca fa que es llencin els diners dels contribuents de manera preocupant. El potencial d’aquestes dones no retornarà a la societat en forma de nous medicaments, en descobriments sobre el càncer o en com afrontar o combatre el canvi climàtic.Per tant tots i cadascun de nosaltres hi perdem. Cada becària predoctoral que abandona la tesi perquè ha tingut una mala experiència, cada investigadora postdoctoral que ho deixa perquè ha patit de valent intentant demostrar la seva competència científica, són diners i sobretot carreres i persones que es perden del malaurat sistema de recerca.

I aquí la crítica és general. El biaix de gènere l’exerciten tant les dones com els homes. Sorpresa! Aquí sí que hi ha igualtat. Són actituds tant incrustades que no es fan estranyes: la incredulitat d’uns resultats presentats per una dona, minar el poder de convicció d’una altra col·lega, desmerèixer-li una fita aconseguida, dubtar dels mèrits d’una investigadora i creure que sempre els deu a col·legues mascles en rangs superiors i amb l’ombra implícita del dret de cuixa…

I si tot això no funciona després treuen el trumfo de si tens fills, o no,  i si ets mare, si ets de les bones, de no passar tanta estona al lab. Aquesta actitud tan rància i tan normalitzada no ens escandalitza, ens embolcalla el dia a dia com si fos la humitat relativa de l’ambient. Tot plegat es converteix en un munt de pals a les rodes que explicaria perquè en posicions superiors de la carrera investigadora no hi hagi la mateixa proporció de dones que en les classes dels graus de ciències.

Des de ben petits ens inculquen aquestes actituds. A els nois se’ls incentiva i se’ls aplaudeix l’interès per la ciència. A les noies, molt sovint se les ridiculitza. Qui no ha sentit mai “fes-te la tonta, si vols anar bé…!”??

Jo vaig tenir la sort que de ben petita els de casa em van incentivar la curiositat de manera natural, sense forçar-ho. El Cheminova va ser un clàssic. Les sortides al bosc o al mar eren la millor escola. Va caure fins i tot un telescopi amb el qual observant la lluna una nit de Reis vaig agafar  una pulmonia de collons.

Un exemple el vam tenir dijous passat al Polònia quan van  imitar l’Elsa Artadi. Van caricaturitzar-la per ser intel·ligent i la van deixar com si fos beneita i tot, de tant llesta. Em sap greu perquè normalment hi ric molt, amb els de Polònia, però el missatge que donen ridiculitzant uns mèrits acadèmics com els d’aquesta dona, és nociu i insultant.

I és aquesta actitud tan generalitzada que més d’un/a llegirà aquest tros i dirà: aquesta és una exagerada, tot el que diu no és pas veritat, i algun també dirà, segur que és una malfollada (aquest repunt els encanta, es pensen que fereixen i tot!)

Durant la meva carrera investigadora me n’he trobat de tots colors. Els que recordo amb estima són la gent que, indistintament del seu gènere, han estat crucials pel meu aprenentatge. D’aquests últims, n’he après moltíssim i els considero molt bones persones científiques. Sempre donant suport, fent crítica constructiva i incentivant idees trencadores. Però també me n’he trobat d’ultratòxics, víctimes de la seva pròpia insatisfacció personal i que tenien el mateix efecte en la gent que l’àcid sulfúric o la balena blava. D’aquests però, també n’he après; sobretot he après a detectar-los una hora lluny i evitar-los. I si malauradament hi he hagut de tenir tractes, he après que són gent tant pobra d’esperit que el coratge de confrontar-los, la feina ben feta, la convicció en una mateixa i la perseverança els desarma completament,  els deixa nus tal com són, desfetes humanes acostumades a l’abús de poder i a no trobar resistència.

Per això, cal protestar sempre, resistir els embats, cal dir el que no ens agrada i cal descobrir aquestes actituds. No hi pot haver espai per la connivència. Ens estarem fent un favor a nosaltres mateixos/es i a les generacions futures.

El que si que m’ha quedat clar amb tots aquests anys fotent-li canya al laboratori que a l’única persona que has de complaure és a tu mateixa, has d’estar a gust amb la teva disciplina de treball i no has de dubtar ni un sol moment que no vals per allò que realment t’agrada fer. Si et deixes convèncer que no serveixes, aquell dia ells guanyen i tu ho perds tot.

Dedicar-se a la ciència no té res de poètic, normalment no surt mai res i si surt algun resultat és perquè ens hem equivocat. Però tot i així, un dels plaers més grossos que existeix és aquell instant quan totes les peces encaixen i que es descobreix un capítol totalment desconegut fins al moment. Tant sols per aquests moments ínfims, valen la pena tots els esforços fets en la recerca.

Córrer i Nova York

Realment ja se n’han de tenir ganes, de fotre’s unes vambes i sortir a fer gambades de bon matí.

En Murakami va escriure tot un llibre explicant les seves raons per córrer. Jo sincerament no tinc tanta inventiva. Hi vaig de manera inconstant, normalment quan ja en tinc els collons ben plens, de tot plegat, com si fos un ritual per reformatar el disc dur. De fet, córrer en si no m’agrada. Em falta l’aire, em fan mal els músculs i acabo amb cara de mala llet. Però per altra banda, córrer amb la música xumba xumba a tot drap, m’ho fa molt més portable. El ritme del bum bum bum enganya molt bé el cervell i disfressa un patiment amb una activitat plaent. Per això, tot i començar fatal,  acabo com si m’hagués pres alguna substància estupefaent. Beneïdes les endorfines!

Quan vivia a Nova York córrer per Central Park sempre era una experiència. Em servia per reconciliar-me amb la ciutat. Amb el cap ben emboirat, arribava al caminet del reservoir i només de veure el perfil dels rasca-cels reflectit en el llac em deia a mi mateixa que, només per aquelles vistes, ja valia la pena viure en aquell coi de ciutat. Nova York és una ciutat dura de collons, sobretot perquè la solitud t’encalça a cada cantonada. Però és el centre del món. I en començar a saltar pel camí de grava, en un mateix moment veia l’edifici dels Caçafantasmes, l’hotel Plaza al fons i la cinquena avinguda plena de taxis grocs.

800px-Central_Park_jogging

A l’hivern havies d’evitar córrer pel fang gelat, te la podies fotre de manera espectacular. A la primavera, els arbres florits et feien sentir com si correguessis sota cirerers japonesos. A l’estiu, la xafogor t’obligava a anar-hi als vespres amb el perill de menjar-te accidentalment alguna cuca de llum. Però el més perillós de l’estiu eren els corredors que gambaven sense samarreta (no m’ho invento, us hi he posat una foto i tot, del wikimedia commons!). Els seus torsos sí que eren un bon al·licient per l’entrenament d’esprints. I finalment a la tardor, veient els colors ocres i de sang a les fulles, ja et venien tots els mals perquè l’hivern malparit t’esperava a les portes.

Però no tot eren corredors que ensenyaven els pectorals (llàstima!). També hi havia un home gran amb la mirada plena d’orgull que feia la volta al llac amb un caminador. Anava vestit de corredor i portava penjada una medalla d’alguna marató. Amb els anys, perquè me n’hi vaig estar gairebé set, va substituir el caminador per una cadira de rodes; i finalment ja l’empentava un cuidador. Però cada dissabte ell persistia, fent la seva volta d’honor. Per mi veure’l era com un clatellot del pas del temps, d’un temps que s’escolava a la velocitat de la llum. Però sempre me’l mirava i li dedicava un somriure. Igual es va pensar que era beneita o que buscava pla, vés a saber… En el fons tant li feia, perquè tal com va dir una amiga meva, allò era NYC i mai hi eres la més boja ni el més agosarat.