PER QUÉ PLOREN ELS NADONS I COM EVITAR-HO?

El plor és l’única forma de comunicar-se que té un nadó. Tot i així podem prevenir-ho o evitar que plori excessivament, atenent el més ràpid possible la crida d’atenció i anticipant-nos. Per començar els bebès ploren per diversos motius:

Per gana o set

El nadó demanda llet mitjançant diversos signes com ficar-se les mans a la boca, treure la llengua, portar el cap d’un costat a un altre…i quan aquests senyals ens passen per alt, el nadó recorre al plor, ja que no pot dir-nos “Escolta! QUE TINC GANA FA ESTONA!”. Si observem aquests senyals podem anticipar-nos i aconseguir que el nadó mengi més relaxat i tranquil. En aquest cas, evitem el plor donant de menjar una mica abans que es desencadeni. Per tant que plorin per gana és innecessari

Per son

Quan el nadó té son i no pot dormir-se per si sol, plora. No té més forma de fer-nos-ho saber. Normalment, els nadons portats (portejats o en braços), en contínuo moviment amb els pares, prop d’ells, etc. ploren menys, moltíssim menys, ja que tenen el que necessiten sense necessitat de demanar-ho. Igual que l’adult, el nadó vol sentir-se còmode per dormir, necessita certa postura, que res el molesti (etiquetes de la roba, botons…) i sentir que està protegit i segur. Aquest tipus de plor no podem evitar-ho moltes vegades, ja que ens diu què necessita el nadó i com ho necessita per dormir. D’aquesta forma anirem coneixent les seves necessitats, els moviments, la forma de portear o de portar en el carret, quant tapar-ho…per anar evitant  i coneixent el plor amb el temps quant a son es refereix.

Per estar incòmodes

Com comento més amunt, la comoditat de la roba, la temperatura, les postures, etc. poden dificultar el descans del nadó, per tant, quan senti que no està bé, plorarà i els adults haurem d’aprendre a evitar aquestes incomoditats que el nadó per si sol seria incapaç de modificar.

Per estar bruts

Un nadó amb el bolquer ple o brut pot plorar. Molts no ho fan, però quan plora un bebè sempre hem de comprovar que totes les seves necessitats esten cobertes i canviar el bolquer és fàcil i ens ajuda a descartar un motiu de plor.

Per dolor

Aquest plor és dels més durs per als pares i per als nadons, ja que no podem evitar-ho fins que trobem la causa i tot i així no té perquè remetre el dolor fins que es pal·lii. A més s’uneix al fet que no pot dir-nos què li fa mal ni on. El pediatre pot guiar-nos i facilitar algun remei, però fins llavors el nostre petit haurà de ser atés i acompanyat en aquest dolor o malestar que no li permet estar tranquil i relaxat.

Per frustració

Quantes vegades has vist plorar a un nen perquè li ha caigut un gelat o perquè es desmunta la seva torre de cubs? La frustració que ve natural i a més acompanyada de l’adult per contenir amb afecte, és una de les millors formes d’aprendre autocontrol d’aquesta emoció, ja que no ve provocada per l’adult, sinó per la vida mateixa.

Per excés d’estímuls

És fàcil sobreestimular a un nadó: portant-ho cap a davant durant el porteig (totalment contraproduent) ja que no pot girar el cap per evitar l’estímul, oferint contínuament jocs amb barreges d’estímuls visuals, auditius i tàctils (música, colors…), amb les pantalles de qualsevol tipus (tele, tablet, mòbil…). Quan el nadó sent que el seu cervell no pot gestionar tot això es desborda i plora per eliminar l’excés d’estrès i tensió neuropsicológica.

Per falta d’estímuls

Semblarà una ximpleria, però els nadons ploren per avorriment. Un nadó que porta una vida de moltes hores al dia en un parc d’aquests que tenim a casa ple de joguines, està totalment mancat d’estímuls, ja que les joguines de seguida perdran l’interès i el sentit d’exploració que tenen els farà voler sortir d’aquí. I ho demanaran plorant, una vegada més l’única forma que té de dir “m’avorreixoooo”.

Per necessitat d’afecte, aferrament i contacte

Una de les necessitats més importants. I ocorre que de sobte sense cap motiu aparent -motiu per a tu perquè per al nadó sí ho té- et demana braços, ja que quan l’agafes calla i et preguntes: què extrany! He estat amb ell tot el dia, està, acaba de dormir i de menjar, o sigui té les seves necessitats cobertes, per què voldrà tant braç? Doncs aquí ve una revelació senyores i senyors: la necessitat de contacte, aferrament i afecte no se sap quan està coberta. Aquesta necessitat s’omple com una cubeta, que té un petit forat en el fons. Tu agafes al teu nen i es va omplint la cubeta, quan deixes al nen sol (separat de tu relativament), la cubeta va perdent i es va buidant. Cada cubeta de cada nadó té el forat més gran o més petit, uns necessiten més sovint estar a prop o en contacte directe amb els seus pares o figura d’aferrament i uns altres una mica menys. El que està clar és que el nadó que es passa tot el temps possible amb aquesta figura d’aferrament, plora menys.

Coneixeu l’angoixa de separació? Una raó més afegida per plorar per voler sentir-se segur prop de la seva figura d’aferrament. Més a baix et deixo un article explicant-la.

També és veritat que hi ha famílies (sobretot mares o la principal figura d’aferrament) que reconeixen el plor dels seus nadons i saben identificar per quina causa ploren, i s’anticipen perfectament a aquesta necessitat i a cobrir-la el més aviat possible.

Per què és tan important el plor?

Bé, com hem dit, quan neixen solament poden comunicar-se així, de fet fins que poden parlar o fer gestos que ens expliquin coses que moltes vegades tampoc entendrem fins que els nadons -i no tan nadons- agafin més pràctica amb la seva motricitat.

Per una altra part, que el plor sigui necessari no vol dir que sigui necessari que plorin. Jo puc sortir corrent si veig un perill, estic anatòmicament feta per a això, però si tingués de córrer cada dia davant d’un dinosaure acabaria per esgotar-me i ell per menjar-me sencera. El plor fa el mateix amb el nadó: si plora excessivament sense ser atès de forma contínua, aconseguirem que el cortisol inundi el seu cervell i marqui per a tota la vida una baixa tolerància a l’estrès en l’adultesa, entre moltes altres coses bastant aterridores…

El plor és una forma de supervivència i existeix per ser atesa SEMPRE. I atesa no és necessàriament evitada. Atesa és ESTAR AQUÍ. Acompanyar al nadó o nen durant el procés de plor o d’exteriorització de l’emoció. Més a baix et deixo un article amb la diferència entre deixar plorar i permetre plorar a un nadó o nen.

Quan comença el plor a ser un problema?

El problema comença quan ho veiem com un problema. Ens angoixem en veure al nadó “patir” o pensem que deixar-li plorar pot ajudar a que deixi de plorar (quina forma més curiosa i horrible de gestionar-ho), els altres ens aconsellen sobre el tema -com si fossin uns grans experts en el plor dels nadons i els seus perquès- sense cap tipus de fonament més que la seva pròpia experiència. I així anem perpetuant unes creences entorn del plor del nadó que molt deixen que desitjar sobre el que és cert.

Siguem més intuïtius i pensem com ens agradaria a nosaltres que ens tractessin quan plorem, potser ens adonem d’una cosa molt trista i és que tractem millor als adults que ploren que als nadons. Reflexionem sobre això…

Aquí et deixo els enllaços als articles que t’he comentat:

L’angoixa de separació dels nadons i nens

La diferència entre deixar plorar i permetre plorar (castellá)

Mo Queralt

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *