EL NEN TÍMID, COM AJUDAR-LO?

Quan ens imaginem un nen tímid sol venir al nostre cap un nen amagant-se darrere de la seva mare, tapant-se els ulls per no ser vist, arraulint-se al terra per ser invisible, parlant amb llengua de drap infantilitzant la seva gramàtica i el seu to de veu, plorant si se l’obliga a ser “vist” o presentat a algú o en una situació que requereixi una novetat per a ell.

Hem de saber que la timidesa és una sensació completament normal que, com tots els processos de desenvolupament del nen, acaben passant si no insistim molt en el tema.

Podemos definir la timidesa com un patró de conducta que crea incomoditat en un moment d’exposició social a noves experiències.

Tot això pot dificultar, fins i tot impedir, el desenvolupament de les habilitats socials i la creació de noves relacions interpersonals.

Però no ens alarmem! Apareix en tots els àmbits de la nostra vida, sigui físicament, sentimentalment o intel·lectualment parlant, per una sensació d’inseguretat que fa que la persona vulgui evitar contacte per temor, que es bregarà sense problemes si entenem com tractar al nen amb timidesa.

Com ja se sap, es neix i es creix; és a dir, naixem amb una personalitat ben definida però que pot modificar-se amb les nostres experiències amb l’entorn en el què visquem i desenvolupem un caràcter que es declinarà cap a un camí o un altre també depenent de les vivències.

Es neix amb una personalitat i es fa un caràcter.
Les persones podem néixer amb una personalitat més o menys tímida i depenent de com es gestioni, serem encara més tímids o menys tímids d’adults. El mateix passa amb una personalitat extrovertida, certs gustos (amor pels animals, per exemple)…que s’aniran decantant cap a una direcció.

Per això, un nen que neixi en un entorn hostil pot sortir-se airós encara que hagi estat agredit o maltractat. Evidentment el mateix passa a l’inrevés. Depenent de la seva situació personal, tindran diferents graus de timidesa, des d’una timidesa paralitzant que li impedeixi portar una vida normal (demanar el canvi quan va a comprar) que esdevé a una fòbia social, a una timidesa normal que no requereix més que una mera observació i actuacions que més a baix explico.

Dit això, entendrem el següent: un nen tímid pot presentar una vida social pobra, amb manca d’interacció i relacions, sentint ignorància i rebuig per part de, principalment els seus progenitors, tutors o qui estigui al seu càrrec la major part del temps.

És important saber que els nens NO NECESSITEN interaccionar amb altres adults ràpidament. La mare (o pare) és el seu hàbitat i quan el nen vagi allunyant-se pel seu compte és quan podem observar que la seva independència i autonomia es va desenvolupant. Això sol ocórrer a partir dels 3 anys.

Per això no solament és normal, sinó imprescindible, que el nen fins a aquesta edat no vulgui relacionar-se amb ningú ni desitgi estar en braços de desconeguts o familiars als quals veu poc. La socialització mai ha de forçar-se, però us facilitaré pautes per treballar en això.

CARACTERÍSTIQUES DELS NENS TÍMIDS

Podem observar diferents signes o característiques que ens defineixin al nen tímid, sense ser un concepte negatiu, simplement per saber discriminar a l’hora de valorar si el nostre fill pot tenir alguna dificultat més enllà de la normal.

– Presenta conductes d’evitació o inhibició i ansietat abans de trobar-se en la situació que li provoca timidesa, tant com a manca d’habilitats socials. Actitud passiva.

– Se li observa baixa autoestima i concepte de si mateix, per la qual cosa té excessiva preocupació de ser rebutjat i és freturosa de voluntat i dubitatiu.

– Veiem una inseguretat extrema o molt alta, que fa que sigui incapaç de relacionar-se amb uns altres o té manca de conductes interactives a l’aula de l’escola, no pren iniciativa per preguntar, iniciar una activitat, jugar amb companys, etc. pel que roman callat en les activitats de grup. En general presenten limitacions motivacionals.

– Observem un alt grau de autoexigència, autocrítica en el que fa, tendint a autoavaluacions negatives a més de témer les opinions dels altres.

– Té sentiment d’inferioritat, buscant l’aïllament, no es defensa de les agressions (siguin físiques o verbals) i acata les ordres sense rebatre.

– És hipersensible, tenint una escassa capacitat d’expressió emocional.

– És molt poc comunicatiu en general i els desconeguts, llocs estranys o nous, situacions, etc. els provoca temor, el contacte visual és mínim o inexistent.

– Se li nota un caràcter més seriós (tenint en compte que és un nen)

S’anticipa a les conseqüències negatives

– Pot arribar a crear-se un món paral·lel imaginari al real per sentir-se segur i protegit.

– També observem signes fisiològics: es ruboritza, es posa nerviós en actuar o abans, quequeja, es posa vermell, pot queixar-se de mal de ventre, tindrà una postura contreta, pot suar o tenir taquicàrdies…

Tot això no té perquè venir de cop! Però si la majoria les veiem manifestades, podrem valorar l’estat de timidesa i el grau en el qual es troba el nen.

Ara vegem quins són els motius per la qual apareix la timidesa, que són molt variats i de gran complexitat, ja que és difícil arribar a tots els àmbits de la vida del nen i controlar-los (família, escola, amics, imputs exteriors…).

CAUSES DE L’APARACIÓ DE LA TIMIDESA INFANTIL

La majoria dels casos la causa d’aquest comportament és el sentiment d’inferioritat i baixa autoestima; pel que entenem que no és una timidesa normal ni de desenvolupament, anem a parlar de la timidesa com a patologia a tractar, per una socialització inadequada, protecció excessiva (aquest tema dóna per a un article sencer, ja que ens podríem referir a no permetre al nen desenvolupar-se, no a un bebè de 10 mesos que no vol separar-se de la seva mare) o tot el contrari, manca d’atenció, afecte i autoritarisme (que no és el mateix que autoritat, més a baix et deixo un article sobre la diferència que hi ha), que genera en els nens inseguretat i temor per la incapacitat d’arribar a les exigències dels pares o propers i això provoca un desenvolupament pèssim de les habilitats socials.

No oblidem que els motius genètics també influeixen i que, com dic més amunt, depenent de com es desenvolupi la vida del nen, serà més o menys tímid, però amb tendències a ser-ho o no.

La timidesa comença a incrementar-se quan el nen vol millorar o erradicar la sensació de tensió i ansietat que li produeixen les relacions socials, és a dir, aprèn a fer-ho i si aquest aprenentatge és incomplet o defectuós la timidesa aflorarà negativament impedint al nen portar una vida normal i controlada per ell.

Anem a veure les causes que podem evitar des de ja:

– Comparar-lo amb altres nens. Les comparacions són odioses i quan li diem al nostre fill coses del tipus “mira, Pepito no té vergonya!” no estem ajudant en absolut.

– Quan neix un germanet. No ho sembla, però els nens solen tornar-se més tímids, demostrant algunes característiques de la llista anterior, que no semblen tenir relació amb la timidesa.

– Ridiculitzar-lo per ser tímid. Ho observo principalment en pares i professors.

– Tenir pares poc sociables. Que no es relacionin amb ningú per ser nous en aquesta ciutat, o per la seva forma de ser.

– Tenir pares incoherents. Que el castiguen per coses que després no castiguen, que no es posen d’acord en les normes, que no gestionen els conflictes…el nen tem ser renyat o corregit per qualsevol error perquè no sap com actuaran els pares.

– Quan procedeix de famílies desestructurades en general.

– La falta de confiança dels pares cap als seus fills, que limita totes les seves actuacions.

CONSEQÜÈNCIES DE LA TIMIDESA INFANTIL

La majoria de vegades podem gestionar-les bé, amb la implicació dels pares per millorar la situació dels seus fills i el seu acompanyament, però moltes vegades pot tenir conseqüències molt greus.

Per evitar-ho vegem que pot passar si permetem que el nostre fill tímid, no treballi en això.

En principi ens fixarem en això a partir dels 3 anys, ja que abans, la timidesa no suposa un problema tret que el nen visqui en un entorn propens a les causes anteriors, llavors voldrem prevenir la futura timidesa patològica el més aviat possible. Una detecció precoç pot evitar mals majors que poden acompanyar al nen la resta de la seva vida i en totes les seves relacions futures.

– La baixa autoestima és un peix que es mossega la cua: el nen tímid tindrà baixa autoestima i la baixa autoestima provoca timidesa. Poden sentir-se no estimats o que ningú mostri especial interès per ells.

– La falta de confiança en si mateix i les seves actuacions.

– Es reforça el sentiment d’inseguretat i l’actitud passiva i segueix veient-se la falta d’iniciativa, per la qual cosa porta a la deterioració de la comunicació i minva la capacitat lingüística.

Maltractament infantil. El nen amb una timidesa extrema és una víctima fàcil al no oposar cap resistència ni queixes davant les represàlies. L’exposició a les burles també es podrien classificar aquí.

Relacions interpersonals pobres, tendència a la solitud, aïllament i rebuig social, en tenir dificultat per interactuar amb uns altres.

Baix rendiment i fracàs escolar, intimidació o maltractament entre iguals.

Trastorn de personalitat per evitació: persona extremadament sensible a les opinions dels altres.

Fòbia social. En el pitjor dels casos. La situació impedeix dominar el temor que sent a la interacció social i ja requereix de teràpia.

Depressió. Tot aquest malestar, la baixa autoestima (que ja de per si mateix és un factor determinant per a la depressió), el rebuig social, la manca d’afecte…pot derivar en depressió infantil i si no es tracta, d’adult.

– Ja a certa edat consum de drogues i alcohol. Un perfecte refugi pels preadolescents i adolescents de risc.

COM PODEM PREVENIR LA TIMIDESA INFANTIL?

La veritat és que és relativament fàcil. Evitant les paraules humiliants, reconeixent els esforços i assoliments dels nens, acompanyant-lo en les seves caigudes, etc. Però anem a concretar una mica més…

– Podem oferir als nens una educació que fomenti l’aprenentatge adequat de les habilitats socials, començant per descobrir com ho fem els pares, no oblidis que l’exemple és el major dels aprenentatges.

– Podem crear un ambient familiar òptim, amb un sistema d’aferrament (apego) adequat, per fer sentir al nen segur i confiat respecte a les seves relacions més properes i a les seves possibilitats (abans que a les seves limitacions). Exercita la tolerància a les crítiques.

Oferir afecte i atenció il·limitats, als moments que el nen ho demandi, perquè desapareguin angoixes i pors que li facin sofrir.

Comunicar-te amb el nen de debò. Em refereixo a posar-se a la seva alçadaq, mirar-lo als ulls, no jutjar-lo pels seus sentiments (rebequeries, empipaments…per evitar que s’inhibeixi), escoltar sense intenció de sermonejar i verbalitzar l’amor que sentis per ell. Dir “t’estimo” és gratis, però el que s’endu el nen no té preu.

Comunicar-te amb els altres “educadors”. Mestres, resta de familiars, altres pares…que hi hagi una xarxa comunicativa de qualitat entre tots els que eduquen al teu fill.

Proposar-li activitats d’èxit fàcil. Per anar pujant el nivell de dificultat en veure al nen capaç d’aconseguir assoliments per ell mateix. Farà créixer la seva autoestima i seguretat a més d’incorporar responsabilitat a les seves accions.

– Educar-los en els errors, no castigar-los ni agredir-los per equivocar-se o no fer les coses com esperes. L’error és un gran mestre, digues-li-ho.

No sobreproteguir-lo. Anem a aclarir això, que porta molta confusió: si sobreprotegim, quan el nen intenta fer alguna cosa i no li deixem, en lloc d’acompanyar-lo i permetre amb la nostra supervisió, limitem les seves accions i els convertim en persones vulnerables i hipersensibles i sempre buscaran la teva aprovació i protecció per actuar, mancant l’autonomia i iniciativa pròpia.

No ser autoritaris. Anem a l’altre extrem. Els nens de pares autoritaris s’acostumen al fet que els altres opinin per ells, decideixin per ells. Mai prendrà decisions, per por de no equivocar-se.

En definitiva no hem d’exigir-li al nen més del que la seva capacitat i edat li permeten. Atents a les seves necessitats i ritmes per estar segurs a quin nivell podem portar-los.

Mo Queralt

Una resposta a “EL NEN TÍMID, COM AJUDAR-LO?”

  1. Tenim.un nen de 5 anys
    Es molt timid amb els adults
    Molt obert amb els amics
    A escola va molt be dsprenentatge i mostra molt interes
    Pero no respon quan pregunten alguna cosa… sols respon si li pregunten directament a ell
    Lunic es que amb els adults li costa moltissim parlar o obrirse
    Ni a als amics nostres, que els coneix, els gosa dir res..ni demanar aigua..no se , ara em comença a preocupar..mes que ell, nosalttes, no se com hem de gestionarho
    Si em puguessiu donar algun comentari
    Gracies
    Marta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *