L’ANGOIXA PER SEPARACIÓ DELS NADONS I NENS

Durant la infància, els nadons i nens passen per una sèrie de fites evolutives que no es poden evitar, però podem pal·liar el sofriment pel qual passen i procurar-los un procés més tranquil. El desenvolupament del seu cervell està en joc, encara que hi hagi nens que no passin per aquesta etapa, o ho facin molt subtilment.

L’angoixa de separació o aferrament ocorre aproximadament a partir dels 8 mesos d’edat fins als tres anys. Si la gestionem amb respecte, igual que les fites evolutives com les “rebequeries”, passaran sense adonar-te i pot ser que ja no ho vegis abans dels tres anys.

Aquest terme ho va crear el famós psiquiatre John Bowlby, juntament amb el concepte de la teoria de l’aferrament, que considera que el vincle mare-nadó és una necessitat vital i primària, això significa que el seu desenvolupament d’adult no serà igual sense un procés de vincle sa.

Ocorre que, si el bebè nota que el vincle amb el seu referent d’aferrament corre perill en perdre-ho de vista o en allunyar-se, es desencadena l’angoixa de separació. Quan un nadó veu que la seva mare ha sortit de l’habitació, que desapareix del seu camp de visió, no és capaç d’entendre que tornarà. Ell sent que s’ha quedat sol.

Això se sap perquè el nadó presenta una sèrie d’accions o senyals per evitar la separació i per mantenir un vincle amb el seu cuidador/a fet que garanteixin la seva supervivència. Senyals que tots coneixem: plorar, buscar contacte ocular, acostar-se a la seva mare o agarrar-la, seguir amb la mirada, succionar…

Les respostes que esperen els nens i que determinen un desenvolupament saludable són les següents:

Atenció immediata – Interpretació – Anticipació – Comunicació – Contacto visual i físic.

Si no es respon a aquests senyals atenent al nadó o nen, pot resultar una experiència molt estressant per a ell, ja que la separació de la seva mare o cuidador primari ho viu com una amenaça per a la seva pròpia supervivència. El mecanisme és innat en els nounats per ajudar-los a sobreviure.

Per què apareix?

Bàsicament per supervivència. Quan el nen entén la relació amb el seu entorn i va descobrint i aprenent que no és una extensió de la seva mare (principalment), s’assegura l’atenció, aliment, contacte, etc. a través del plor quan s’allunya la seva figura d’inclinació referent. El que ens porta a entendre el perquè es desperta més sovint que abans de nit.

Aquesta fita suposa no voler estar en braços d’altres persones, encara que siguin conegudes –tement fins i tot als desconeguts- i principalment solament amb la mare (si és la seva cuidadora principal). Ens demostra que coneix perfectament a les persones del seu entorn.

Sol ocórrer amb canvis durant el dia, subtils als nostres ulls, però importants per al nen. Quan comencen a gatejar és quan més podem observar-ho, ja que pot desplaçar-se.

Margot Sunderland, psiquiatre infantil, en el seu llibre “La ciencia de ser padres” (pàgina 79), descriu molt bé el que succeeix en el cervell del nadó:

“Els nadons poden ser molt sensibles a la separació quan arriba l’hora de dormir. Si quedar-se sols els produeix ansietat, la glàndula pituïtària del seu cervell envia una hormona (ACTH) a les glàndules adrenals, que responen secretant alts nivells de cortisol, una hormona estressant. Estudis realitzats en altres primats demostren que, com més perllongat és el període de solitud, major és l’augment del nivell de cortisol. Quan disminuïen els signes externs d’agitació, el nivell de cortisol romania elevat o augmentava més. El possible efecte a llarg termini de la reiterada ansietat de la separació és una extrema sensibilitat a l’estrès. Als adults que ho pateixen els resulta molt difícil tranquil·litzar-se. Els nens que reben consol i contacte físic sosegador a l’hora de ficar-se al llit produiran oxitocina i opioïdes en el seu cervell”.

Hem d’entendre que la figura d’aferrament serà una “llar emocional” al que tornar quan es van allunyant, a més ho fan cada vegada més i poden no adonar-se fins a passat una estona quan la mare està “massa” lluny.

El nadó anirà ampliant el seu cercle a cada vegada més persones i arribarà a sentir aquesta angoixa en separar-se del pare, l’àvia o amb vagi tenint més contacte.

Hi haurà gent que et dirà que un nadó no hauria de plorar ni resistir-se quan s’allunya de la seva mare i que si ho fa, vol dir que està malcriat o sobreprotegit.

Doncs ja podeu dir-li a aquestes persones que això no té fonamentació alguna, és més, el nadó que no s’immuta davant la partida de la seva mare o cuidador principal pot suposar que tingui un problema psicològic referent al vincle. El normal i PREFERIBLE és que plori, cridi i es retorci enèrgicament a qualsevol tipus de separació en les ocasions esmentades durant els primers tres anys de vida i que l’acceptació sense més per part del nen de la partida de la mare ha de fer-nos sospitar…

Com solen actuar els nadons i nens amb angoixa de separació?

– En nadons més petits: Ploren desconsolats, de desesperació, “exageradament” -almenys comparat amb els seus plors més habituals per altres raons- quan la figura referent es perd de vista, més despertars de nit, resistència en anar a dormir…

– En nens una mica més grans: preocupacions exagerades per danys que puguin sofrir altres persones properes, por al fet que no tornin si marxen, negar-se a anar al col·legi (intenten passar més temps amb la figura d’aferrament), no voler dormir fora de casa, malsons, malestars o queixes somàtiques (mal de ventre, etc.)

També és cert que sobre els dos anys baixa una mica la intensitat amb la qual ocorren aquestes crisis, ja que el nen és capaç d’entendre que tornarà el seu referent.

Com ajudem a superar-la?

Amb tones de paciència i enteniment, pensant que no ho fan per molestar ni fastiguejar.

Mantenint un contacte físic freqüent amb petons, abraçades, contacte visual…Com més contacte, millor (si va a l’escola bressol intentarà compensar el temps que no ha passat amb tu), per exemple portejant-lo, parlar amb ell encara que no et vegi (si per exemple està a la trona i marxes de la cuina), deixar-ho amb algú molt conegut per sentir-se vinculat, acomiadar-se i saludar després de sortir, dormir amb ell o el més a prop possible..

Jocs per superar l’angoixa de separació

Aquests jocs ajuden als nadons i nens a superar l’etapa de separació. Gràcies a ells s’enfronten a la por de perdre a la mare. Amb aquests jocs la veuen desaparèixer i aparèixer i els ensenya a reconèixer la situació i controlar la por. Això no vol dir que no vagin a viure l’angoixa de separació, però sí que pot pal·liar l’estrès que suposa per a ell/ella:

CU CÚ

El típic joc de tapar-te la cara amb les mans i aparèixer dient CUCÚ! Si s’observa que el nadó s’espanta, no hauríem de fer-ho

NO ESTIC

El bebè a aquesta edat creu que si es tapa els ulls no existeix i ningú el veu. És el mateix que el cucú però fent-ho ell. L’important és seguir-li el joc i preguntar “on està el meu nen?” i sorprendre’ns quan es fiqui les mans de la cara.

EL MIRALL

Jugar davant d’un mirall ajuda molt durant l’etapa de reconeixement (a les habitacions Montessori sempre hi ha un mirall al costat del llit per facilitar aquest procés), peeeeero no serà capaç de reconèixer-se més o menys fins als 18 mesos d’edat.

EL PELUIX QUE DESAPAREIX

Agafar algun dels seus peluixos favorits i lligar-los a una corda suau.
Jugar amagant el peluix per darrere d’algun objecte, una taula, dins d’una caixa, o d’una bossa… animant-ho perquè tiri de la corda i descobreixi què hi ha darrere d’ella. O amagar-ho darrere d’un coixí i preguntar-li on està.

ON ESTÀS?

Jugar a amagar-se darrere de la porta o de mobles mentre el nen mira, després cridar-ho perquè busqui. Aquest joc li donarà confiança suficient per afrontar les partides. A poc a poc serà ell el que s’amagarà i la mamà haurà de buscar-ho. El nen ha de veure sempre on s’ha ocultat.

Si el nen s’espanta amb algun d’aquests jocs, deixem de jugar un temps i tornem a provar.

En definitiva: acompanyar al nen en el procés per fer-li-ho tot més fàcil i esperar que acabi ràpid. Evidentment ens trobarem amb algunes dificultats si el nadó va a l’escola bressol o hi ha canvis de llar, nous germanets, nou col·legi, noves parelles…en aquests casos hem de ser més sensibles i comprensius i entendre que ho fan per sentir-se segurs i confiats per a un futur.

Mo Queralt

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *