LA PREADOLESCÈNCIA, AQUESTA GRAN DESCONEGUDA

Abans d’endinsar-nos en el gran repte de la preadolesència hem de saber la importància que té tenir una infància saludable perquè es dóni una preadolescencia i una adolescència igualment saludable. Tot comença des del naixement. Sabeu el que m’agrada a mi parlar de criança respectuosa i de com un nen es va formant durant anys per arribar a ser l’adult que és i que tots els factors que intervenen (família, escola, amics, entorn cultural, etc.) condicionen la classe de vida i la personalitat que tindrà.

El canvi de la infància a la preadolescència i posteriorment a l’adolescència no sol ser fàcil. Per a ningú. Descobrim un fill que abans no havíem vist i difícilment podem recordar la nostra pròpia experiència a aquesta edat, potser per això ens resulti tan complicat empatizar amb una persona que passa per aquests canvis tan transcendentals.


Aquesta etapa es veu immersa en nombroses transformacions a nivell cognitiu, conductual, físic-biològic (sexual), psicològic i social que li aventura al món de l’adult que fins ara era desconegut. Les hormones, els pensaments que vénen i van a una velocitat de vertigen, li permetran adaptar-se a les tasques intel·lectuals típiques dels adults.

L’edat a la qual ocorre depèn de diversos factors però sol donar-se dels 9 anys (més precoç) als 12-15 anys, just abans de l’adolescència i la presenten les nenes abans que els nens. Aquest deixa de ser nen i mentalment ha d’acceptar certs canvis que la societat no veu amb bons ulls: els preadolescentes i els adolescents són les persones més incompreses en la seva etapa més vital.

Els canvis als quals s’enfronten no conten normalment amb el suport de la resta del món (o ells ho senten així!), entren en un dol per un cos nou (alteracions físiques i fisiològiques que tornen fràgil l’autoestima per la importància de la seva imatge personal) i la infantesa en relació als progenitors deixa de ser la mateixa que fins llavors. L’autoconeixement és confús i al seu entorn descobreixen gran nombre de limitacions i possibilitats a explotar.

Segueixen sent nens des d’un punt de vista màgic, que tot i perdent aquesta innocència, estan a mig fer entre un nen i un adult; les ordres i exigències dels pares no s’accepten amb la facilitat d’abans i comencen a preferir la companyia dels seus iguals, començant el seu camí cap a una veritable independència.

Com sobreportar la preadolescència i ajudar a un preadolescent?

Els sentiments estan a flor de pell i la delicadesa amb la qual gestionem els conflictes que sorgeixin marcaran un abans i un després en la vida dels membres de la família, anirà modelant la seva maduresa emocional (summament important respectar aquest punt) que dependrà de les relacions familiars i del seu entorn.

El que ensenyem en la infància deixarem de veure-ho en la preadolescència i l’adolescència, però ressorgirà amb força quan passi a l’edat adulta i tot l’après des de l’amor, l’afecte i la paciència, tots els principis i valors apareixeran per quedar-se.

M’agradaria dir que el poc que podem fer per pal·liar els efectes d’aquesta etapa és donar llibertat al preadolescent i deixar-lo tranquil, però sé que això no és suficient per a cap pare, així que aquí van uns quants consells per afrontar-la:

Escoltar
Tan senzill com escoltar els sentiments i desitjos dels fills sense esperar a donar el nostre discurs. Moltes vegades les persones parlem solament per esplaiar-nos, no volem consells ni sermons, simplement ser escoltats.

No jutjar
Quan rebem informació dels nostres fills hem de mantenir-nos i evitar prejudicis, si volem que ens expliquin les coses més íntimes hem de començar per acceptar-les i ja les treballarem al seu moment però és primordial donar llibertat al seu discurs per saber què necessita el nostre fill, que li incomoda, que li fereix a nivell emocional, que el fa feliç…A aquesta edat són especialment sensibles a les crítiques.

No aconsellar
Tret que ell ens demani consell, no donar-li si no ho ha demanat, en el seu lloc pregunta de forma reflexiva, no és mateix dir-li “això està malament” que “com creus que ha de valorar-se això?” i permetre que el mateix preadolescent es responsabilitzi de les seves conductes i els seus actes.

Formula preguntes obertes
No preguntis qüestions que donin resposta tancada de SI o NO, per exemple “Com estàs?” sinó preguntes que donin arguments i informació més concreta i profunda, per exemple “Com t’has sentit?”

Evita la pregunta que comenci per “Per què….?”
Quan preguntes els perquès estem demanant una explicació, per tant una posterior opinió o sermó. En el seu lloc canvia-ho per “Què…”, “Com…”, “Quan…”. Exemple: no és el mateix dir “Per què has fet això?” que “Què t’ha portat a fer això?

La preadolescencia i el seu costat positiu

No sabem aprofitar aquest gran canvi en el nostre benefici familiar, ens aterrim davant la idea de la futura preadolescència i molt més en l’adolescència. El nostre fill està vivint una crisi existencial i solament se’ns ocorre titllar al preadolescent d’immadur, rebel, intransigent, desobedient, contradictori, etc. La societat ens la ven molt malament…

Heu sentit alguna vegada adjectius positius per la preadolescència i l’adolescència? En aquesta etapa estan més oberts que mai, però amb facilitat per tancar-se en ells mateixos. Per això hem d’aprofitar aquesta obertura per arribar als nostres fills i evitar que s’allunyin tot el possible.

Ara pots mantenir una conversa de qualitat pel pensament abstracte típic de la preadolescència, parlar de les seves pors més temudes i contenir i recolzar els seus sentiments i emocions, és el moment ideal per integrar en el seu cap la importància que tenen per a tu i deixar anar un “t’estimo i et necessito en la meva vida” per valorar i elevar aquesta autoestima que penja d’un fil; la dependència a la qual caminen ens permet relaxar-nos una mica més com a pares y el fill es troba en un estat de labilidad emocional molt interessant (suposa canvis emocionals més aviat bruscs que poden passar de l’alegria a la tristesa i al contrari en un obrir i tancar d’ulls).

La preadolescència és el principi de l’adultesa, ens mostra com començaran a ser els nostres fills i no podem ignorar-la o censurar-la, si no acompanyar-la i gaudir-la en tot el possible, fent partícips als fills en les gestions familiars, tenint-los en compte per prendre decisions i fer-los veure que sempre estarem aquí, passi el que passi i siguin com siguin. Aquesta etapa passa, igual de la de les “rabietes”, igual que totes en definitiva. Solament necessitem una mica d’empatia, paciència i enteniment.

Mo Queralt

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *