GESTIONEM MALAMENT LES EMOCIONS DELS INFANTS

Si no us ho creieu, seguiu llegint! Perquè es gestionen molt malament les emocions dels nens, o pitjor, moltes vegades ni es gestionen ja que, directament no s’atent l’emoció, ignorant-la.

Quan els nens estan contents, són “bons” i obeeixen no hi ha problema, però quan treuen les emocions que no ens agraden, les emocions desagradables (empipament i frustració, tristesa i plor…) els pares es transformen i treuen el pitjor d’ells mateixos i en lloc de mantenir la calma, s’uneixen al seu disgust i empitjoren la situació.

Com a éssers humans socials revivim l’après i no tenim recursos ni eines per treballar amb els sentiments i emocions pròpies i dels altres. En definitiva tenim una intel·ligència emocional bastant baixa.

Si ja ens costa als adults descobrir-nos i aprendre de nosaltres mateixos, com no ha de suposar menys esforç encarregar-nos de les emocions dels nostres fills?

Quins són les conseqüències de gestionar malament les emocions?

1. Els nens ho faran igual de malament o pitjor d’adults. El que veuen és el que aprenen i encara que durant la seva vida vagin aprenent noves formes més saludables de gestionar les emocions, sempre haurà d’haver-hi un treball previ de desaprenentatge. I això si ocorre, perquè també han d’haver-hi ganes de canviar i reconeixement que les emocions han de ser acompanyades. I moltes famílies creuen que fan ben deixant plorar als seus fills sols o corregint-los si s’enfaden.

2. Es creen traumes. A nivell psicològic ocorren moltes coses, entre elles el creure que és correcte ignorar o corregir les emocions desagradables, sense tenir en compte més opcions. En definitiva, normalitzem aquesta forma de fer.

3. Una adultesa molt complicada. Quan censurem o ataquem les emocions com si fossin dolentes i haguessin d’erradicar-se ocorre el següent: el nen creix modelant el cervell i li afectarà en diverses situacions en la seva vida, com en la presa de decisions, la tolerància a l’estrès, la necessitat d’enfadar-se per “treure”(provocant situacions per esclatar)…

Moltíssims pares no són gens empàtics amb els nens, no donen importància als seus problemes perquè els comparen amb els seus i els porta dir frases del tipus: no ploris que no passa gens, això no és res, això no fa mal, si plores no et dono…, et prenc…, no et porto a…, si plores ens anem…, mira que lleig estàs plorant, no ploris o…., si t’enfades…, les nenes no s’enfaden, els nens no ploren…

Totes elles compliquen la situació, sempre. Mai ajuden en res ni eduquen un àpex als nens.

Les frases prohibides

Aquí van frases reals que escolto massa sovint, de fet les sento en un per cent  major (bastant més) a les frases positives:

– No ploris. No t’enfadis. Que és el mateix que dir “no sentis”, que enfadar-se és dolent, està mal vist.

– Menja-t’ho tot. No és una frase sobre gestionar emocions a primera vista, però té molta relació. Lloar a un nen perquè competeixi a menjar-li-ho tot aconsegueix que mengi sense gana i sol per satisfer als seus pares, no a si mateix, d’aquesta manera deixa d’escoltar les seves necessitats. A més si omplim el plat massa i no s´ho acaba provoquem sentiment de frustració que porta a creure que no són capaços d’aconseguir fer feliços als seus pares. I això, senyors i senyores, no és l’objectiu de l’educació. Provoquem frustració, poca tolerància a la mateixa i sentiment de culpa.

– Em poses nerviós. És molt injust culpar als nens del nostre estat d’ànim, ja que no depèn de la conducta en si, sinó de qui la vegi. Seria més correcte dir “Em poso nerviós”.

– En general les frases en forma d’amenaces, sarcasmes, ironies (com les nomenades abans) no funcionen, a més de no ser enteses pels nens. Les amenaces solament frenen la conducta del nen per moments però no educa ni ensenya per a la propera, és un recurs cruel i gens efectiu.

De què dependrà com gestionem les emocions dels nostres nens?

– Del nostre estat d’ànim.

No veurem amb els mateixos ulls una rebequeria en el súper si anem amb presses, carregats amb la compra, etc. que si estem de bon humor, tranquils i descansats. Evident, no?

– De la nostra paciència

Depenent del nostre caràcter o personalitat tindrem una tolerància a l’estrès més alta o més baixa. Hi ha pares molt pacients amb nens molt demandants i pares menys pacients amb els nens igual de demandants, o pares amb un fill molt tranquil i un segon més demandant amb el qual descobreixen fins a on arriba la paciència.

– Del nostre cansament del dia

Les emocions desagradables es gestionen pitjor al final de dia, quan ja hem treballat, estem cansats i toca rutina de dutxes, sopar, conte…

– De com ens van criar els nostres pares

Com ens van educar condicionarà com eduquem, sens dubte. Per a bé (jo no vull educar com els meus pares perquè em pegaven) o per a mal (jo pego als meus fills perquè els meus pares em pegaven i he sortit bé).

Preguntem-nos una cosa: Quin és l’objectiu de corregir als nens, renyir-los, posar-los rutines, fins i tot quan castiguem? Quan intentem educar l’objectiu és el mateix: que aprenguin i siguin bones persones, que millorin la seva vida, no fer-te-la a tu més fàcil. Perquè si fos així, si l’objectiu és viure millor nosaltres sense importar-nos el futur dels nostres fills, la humanitat no tindria raó de ser.

No és suficient amb dir no peguis, no mosseguis, això no es fa, no toquis, para de fer això… Perquè tot això està buit de significat, no aporta gens al nen, no li educa, no li ensenya el que SI ha de fer, no li ensenya què s’espera d’ells: que siguin bones persones, que siguin respectuosos. Per això sempre serà més educatiu dir “tracta bé al teu pare” en lloc de “no mosseguis al teu pare”.

A més carreguem al nen de culpa, no li fem responsable dels seus actes, li fem culpable i d’aquesta manera creurà que és mala persona, per tant acabarà actuant com a tal.

Hem de saber que els nens a edats primerenques o quan encara no poden parlar o fer-se entendre, expressen els seus desitjos, la qual cosa volen i desitgen, amb conductes i emocions, per exemple si no volen pintar més poden tirar tot al sòl. Aquí hem d’aprofitar el moment i vincular al nen a les seves emocions, preguntar-li “estàs cansat?” o dir-li “veig que estàs cansat, anem a…” perquè comenci a reconèixer-se i descobrir-se, aprengui les seves emocions i què li porten a fer, validar-les i posar-los nom per a les properes vegades.

Com no se sap acompanyar una emoció desagradable (perquè ens irrita, veiem sofrir al nen, etc.) en la majoria dels casos, actuem de forma incorrecta per intentar educar, com per exemple:

– Fer demanar perdó quan el nen li fa alguna cosa a algú. 

Aquesta mania tan nociva per al nen està a l’ordre del dia “demana-li perdó i fes-li un petó”. Això solament ensenya a no ser sincer, a actuar per tenir el reconeixement de l’adult però no saben perquè demanen perdó. Com ho fem llavors? Doncs formulant les tres preguntes clau: 1. T’agradaria a tu aquest tracte?, 2. Creus que li agrada a aquesta persona aquest tracte? I 3. Què podríem fer per fer sentir millor a aquesta persona a la qual hem danyat?

– Que donin les gràcies. 

Us semblarà massa senzill però l’única forma de tenir fills agraïts és ser agraïts amb ells. Donar les gràcies per tot el que es vulgui agrair, per la seva ajuda, el seu suport en alguna cosa, etc. I ocorre la màgia…el nen aprèn a donar les gràcies per tot. Prova i em dius.

– Demanar les coses per favor

No té truc, més del mateix. En definitiva és donar exemple, que sembla fàcil però no ho és tant, veritat?

Mo Queralt

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *