Últimament no deixo d’escoltar aquesta frase contínuament i necessitava escriure breument sobre el tema. Crec que aquesta frase ja l’hem normalitzat fins al punt que un comportament normal en un infant pot definir-se com “portar-se malament”. Per a començar hauríem de definir que és portar-se malament, perquè sembla ser que cada pare té la seva pròpia idea sobre aquest tema.
L’altre dia estava comprant i el meu fill volia una joguina, li vaig explicar perquè no podia comprar-l’hi i es va enfadar, va “patalejar” va plorar…
En sortir d’allí la caixera em va dir burleta:
“Què malament es porta aquest nen, no?”
Per a mi no havia estat un mal comportament, si no una reacció normal de qualsevol ésser humà davant una situació en la qual no aconseguim el que volem o desitgem, molt més expressiva en un nen que encara està madurant i aprenent a controlar les seves emocions.
Però per a la caixera el meu fill s’havia “portat malament”.
Així que entenem com portar-se malament al comportament NO desitjat pels adults i que depèn de cada persona, cultura, entorn familiar, etc. És a dir, que és igual com es comporti el nen, perquè per a uns estarà malament i per a uns altres no, i en cada família, país o continent es premiarà o castigarà un mateix comportament.
El cas és que l’adult creu que ha de fer alguna cosa, sigui actuar o intervenir en el que senten els nens, perquè pensem que si no ho fem de grans seran…..doncs…..no se m’ocorre gens dolent que dir…. perquè precisament és al contrari, els pares hauríem d’impedir que l’exterior intervingui quan els nostres fills s’estan expressant, quan exterioritzen una emoció que, en cas contrari, quedaria reprimida i tard o d’hora sortirà a la llum amb més força i sense control.
I si un adult s’avergonyeix perquè el seu fill a tingut una rebequeria al “súper”, ha de saber que el problema és seu no del nen i hauríem de parar-nos a pensar que és més important per a nosaltres: Un fill sa emocionalment o un públic desconegut però satisfet?
