Implosió

Darrerament, observo molt el cel. En faig fotografies, del sol, dels núvols, de la lluminositat del matí, de la foscor si vol ploure, d’ataronjades postes de sol.

M’hi sento atret com un addicte a la seva droga i, després, immensament petit. Un reducte en la grandesa del món, bast com ell sol.

Però dins meu, hi ha un món tan enorme que si sortís del seu confinament, sé que cobriria el cel amb diverses capes d’imaginació desbordada, tenyint el planeta de futur, passat, màgia, saviesa, bogeria, odre i caos, deixant la Terra com una joguina al meu caminar.

Els colors s’acabarien confonent en un negre tan intens que no deixaria passar la llum del sol i el dia més inesperat, s’estendria amunt com unes estovalles, cobrint-lo per complet i fent-lo esclatar en mil rajos enrogits, en una supernova, que acabaria amb l’existència tal i com la coneixem.

I després, una nova estrella seria generada a partir de les partícules de totes les meves capes repartides per l’espai temps, creant de nou, després d’haver absorbit tota la bondat que quedava, repartint-la, irradiant un esclat de confluències còsmiques, alliberant tot allò que s’havia retingut, però reformat, nou.

I així seguiria el cicle, però no aniria de la mateixa manera, perquè duria la llum on fos merescuda, sent així, el guardià del bé i la bondat, començant per un mar d’igualtat i cohesió que s’aniria desdibuixant per culpa la mala naturalesa humana, cobdiciosa i egoista; així seré, l’estrella justa i coherent, buscant acabar sempre amb tota lluita o disputa abans no s’estengui com una plaga, i si fes falta, tornaria a caminar entre els homes, per tornar a repetir el procés i implosionar una i altra vegada.

Tocar de peus a terra és necessari però avorrit. Ho tinc clar.

Miquel Florido Díaz

10-10-18

Davallada

Tocat, però mai abatut!

No hi ha res que em faci témer en aquest món

Abandonat, però mai demanaré ajuda a aquells que volen veure’m defallir, per sempre arrossegant-me als seus peus, per sempre suplicant als seus nobles títols 

Mai besaré aquesta corona i no me’n penedeixo de res!

Sempre he sabut que aquest dia arribaria

Dèbils premonicions que es fonen en coneixements

És el moment de noves partides

Molts punys alçats, molts ulls brillants

Moltes veus cridant per una voluntat de poder

Busco la salvació en la distancia, deixant l’agitació d’aquest món

I tots els meus dimonis cauen en silenci, vaig deixar als perduts, molt temps enrere

Vaig perdre els perduts, molt temps enrere

Com les masses convergeixen al voltant de les seves torres

Va sorgir una certesa apodíctica de dins meu

Que sempre duria aquesta marca per sempre

Mai besaré aquesta corona, no em penedeixo de res!

Conec els apostates, duc la veritat en mi

Com els nous mentiders, envaeixen la terra pàtria

Busco la salvació en la distància, deixant enrere les penes d’aquest món

Tots els meus dimonis cauen en silenci, he perdut als perduts, molt temps enrere

Vaig perdre als perduts, molt temps enllà

Tocat, però no enfonsat

No hi ha res que em faci témer en aquest món

Veig als vassalls allunyant-se dels líders frenètics

Mentides d’omissions  capturant el desafiament

Veig herois caure en decadencia, escolto als pontífexs traint

Traint al seu propi sermó que han contat durant anys

Busco la salvació en la distància, deixant l’agitació d’aquest món

I tots els meus dimonis cauen en silenci, vaig deixar enrere als perduts, molt temps enllà

Vaig perdre als perduts, vaig deixar enrere als perduts

Busco la salvació en la distància, deixant enrere les penes d’aquest món

Tots els meus dimonis cauen en silenci, he perdut als perduts, molt temps enrere

Vaig perdre als perduts, molt temps enllà

Davallada – Downshifter 

Heaven Shall Burn

Traducció al català per:

Miquel Florido Díaz

5/07/18

Em desagrada

No m’agrada estar despert, dormint s’hi està més bé.
No m’agrada escoltar tantes veus, millor abaixa el volum.
Potser que redueixis la llum, veig massa coses desagradables amb aquesta claror.
Apaga’m cada vegada que et toqui, no vull patir més fiblades de dolor.
Deixa’m descansar de tant monstre alliberat, de tanta destrucció sense aturador, de tant d’amor mal repartit.
No m’agrada respirar, quan l’aire és tòxic.
No m’agrada sentir, quan no sóc.
Allunya’t, allunya’m.

Miquel Florido Díaz

15/06/18

La travessia de la grua

Vaig nàixer en aquest terror, sense saber qui era

Només un nen, sense ser conscient de tota la misèria

Ni la més remota idea de tota la culpa que aquest món hauria d’assumir

Com un delicte inexplicat va venir a segellar la meva fe

Cap premonició de l’imminent fatalitat

Sense saber de les disputes que em depararía la vida en un futur

Aviat van anar-se’n els anys de la meva lleialtat

Onze estius abans que la foscor caigués

Conserva aquesta grua de paper, una entre mil

Mai hi ha hagut un pecat per enterrar-me a mi mateix

El meu crit de desesperança, no ha sigut escoltat

Al contrari que jo, tu sabies que no hi ha Deus que puguin salvar-me

Segueixo sense tenir ni idea de tota la culpa que aquest món hauria d’assumir

I per últim cop, proposo a les grues un adéu

Travessant cap a la mort, com un tímid fantasma

Invocadors d’un món plàcid

Que mai m’encalçaran

Mestres d’una vida en pau

Movent-se entre platges inoxidables

Sense ensenyar-me mai

Ara tinc a les mans el possible descans

Com vaig fer volar la meva grua

I desitjo un eco de la meva abandonada vida, per ser la teva melodia

Fixa’t en aquesta grua de paper, una entre mil

Mai hi va haver un pecat per enterrar-me a mi mateix

El meu crit de desesperança, no va ser escoltat

I al contrari del que jo creia, tu saps que no hi ha Deus que puguin salvar-me

Tota l’esperança en va, tu l’acabes d’assassinar

Desterrada la grua dels prats d’aquesta vida.

La travessia de la grua – Passage of the crane

Heaven Shall Burn

Traducció al català per

Miquel Florido Díaz

16/05/18

Negre i Blau

Has sentit mai a dir que l’amor, és una metàfora?

Una metàfora de

El sabor del terra

La caiguda al terra

Caic al terra

Ens recordo, a tu i a mi

Recordo el que vas fer

Recordo estar entumit

Recordo emmalaltir

Pel sabor del terra, la caiguda al terra

Has sentit mai a dir que l’amor, és una metàfora?

Per la forma en que em vas fallar

I ara et fallo jo

Vull que m’escoltis amb molta, molta atenció

Com les llengües de les serps, com la tempesta que em sacseja

Com la mà que m’empeny, fins que em torni negre i blau

Com la calma de la tardor, com l’amor que m’ha fallat

Deixa que la terra se m’empassi

Negre i blau

Negre i blau

Com la llengua de la serp, com la tempesta que em sacseja

Com la mà que m’empeny, fins que em torni negre i blau

Com la calma de la tardor, com l’amor que m’ha fallat

Deixa que la terra se m’empassi

Negre i blau

Negre i blau

Has sentit mai a dir que la mort és una metàfora?

Una metàfora de…

Què passa si no sóc prou bo?

Què passa si no sóc prou fort?

Què passa si no sóc prou amable?

Pel que vingui després

Pel que passi ara

Què passa ara?

Com la llengua de la serp, com la tempesta que em sacseja

Com la mà que m’empeny, fins que em torni negre i blau

Com la calma de la tardor, com l’amor que m’ha fallat

Deixa que la terra se m’empassi

Negre i blau

Negre i blau

Com la llengua de la serp, com la tempesta que em sacseja

Com la mà que m’empeny, fins que em torni negre i blau

Com la calma de la tardor…

(Podem estar aquí, recollint la porqueria que desprenem o… Podem lluitar en contra, i anar cap a la llum. Denegar el nostre infern, movent-nos a passos agegantats.)

Negre i blau – Black and blue

Being as an ocean

Traducció al català per

Miquel Florido Díaz

20/03/18

Bandera pirata

I ara que t’ho has endut tot, te’n vas, sense dir adéu.

M’extirpes tot allò que t’he brindat, com una lladre de sentiments i de temps convertit en vida.

Diràs que jo t’ho he donat, que no puc reclamar. Puc. Torna’m allò que es meu. Torna’m.

Sóc una misèria del que era, raquític, un esquelet amb el cor negre i l’ànima podrida.

Vagaré com un mort en vida, fins que em tornis allò que em pertany.

I sé que mai ho faràs, que ets una desagraïda pertorbant, amb l’egoisme com a bandera pirata, preparada per usurpar totes les riqueses dels vaixells que passin a prop del teu corsari, d’on fas de musa i de sirena alhora, seduint per capturar i saquejar tot el que et plagui.

I vaig caure al parany, la vista em va mostrar una imatge tant bella, que no vaig poder rebutjar, i al cap d’un temps, així estic, amb les meves pròpies despulles, arrossegant-me; sense vaixell, provisions, armes o ganes de viure. M’ho vas prendre tot i m’ho has de tornar. No moriré sol.

Miquel Florido Díaz

29/01/2018

Més a www.etrecordare.cat   i a   http://relatsinterns.blogspot.com.es